Vaig veure per primera vegada l'Elton John (nom artístic del ciutadà de passaport britànic anomenat Reginald Kenneth Dwigth) el Juliol de 1992 a Barcelona, quan jo acabava de fer els 28 anys. L'he tornat a veure vint anys més tard, el dia que n'he fet 48, i la veritat és que malgrat que els anys no passen en và, l'ofici del Mestre és una veritable garantia: Elton John, s'ho passa bé tocant el piano i cantant i això ho transmet perfectament dalt l'escenari, a diferència d'altres "Divos" tipus Bob Dylan (que fa alguns anys va venir a Cap Roig exclussivament a justificar que havia cobrat per cantar i va fer una actuació lamentable).
L'Elton John estrenava l'edició de 2014 del Festival dels Jardins de Cap Roig i després d'esvaïdes les pors inicials de pluja (recordem que el concert es va suspendre l'any passat per un atac d'apendicitis del cantant), la nit prometia.
El public era conscient de que aquell acte obria formalment l'estiu a la Costa Brava i gairebé tothom es va posar les millors gales. Es flairava elegància i glamour entre els assistents. Probablement alguns dels 2.500 assistents concentraven -plegats- un percentatge no despreciable del PIB de Catalunya.
El càtering aquest any no està firmat pel Celler de Can Roca sino per Via Veneto, i en la seva estrena no van estar gaire encertats, pot ser per falta de pràctica. Es van formar unes cues llarguíssimes per la compra de tickets, i després el servei va ser exasperantment lent (cap ment pensant no podia imaginar i per tant planificar que entre 2/4 de 9 i 2/4 de 10 hi hauria una gran concentració de demanda? Doncs pel que sembla, no. És la gran professionalitat a la que ens té acostumat el país) i el producte exhorbitantment car: pagar 10 Euros per un entrepà calent de sobressada, encara que es prepari al Cel, és un absolut robatori sense paliatius. Però tot sigui per la causa.
L'Elton va començar amb relativa puntualitat (molta més que bona part dels assistents que van continuar arribant quan el cantant ja havia acabat la segona cançó) i amb una potència extraordinària, temes del "Goodbye Yellow Brick Road". Òbviament la seva veu no és el que era (no podem oblidar que té 67 anys), però compleix amb escreix.
El públic va començar relativament fred i va ser a partir del quart tema ("Candle in the Wind"), que va fer una de les dues úniques concessions a la gal·leria. Va dir: "Muchas grasias. I am very happy to play here tonight"). I es va quedar tan ample. És un recurs per sortir del pas si no saps ben bé si toques a Vladivostok, Antequera o Salt Lake City, i l'Elton feia pinta de no importar-li massa a quina part del planeta tocava.
La qüestió però és que va desplegar una increïble professionalitat, repassant tots els seus clàssics sense deixar-se'n cap ("Saturday night", "Crocodile Rock", "The One", "Sad Songs",.....), amb una força envejable tant al piano com a la veu i moltes ganes de passar-s'ho bé i fer-ho passar bé al públic. Vestit amb levita amb lluentons i camisa blava, a joc amb les ulleres, va tocar sense parar durant 2 hores i deu minunts (incloent l'únic bis), i va aconseguir la complicitat d'un públic que va començar tímit i assegut a les cadires i va acabar dret i ballant sense parar.
Entre els polítics, l'incombustible Duran i Lleida, l'esposa del President Mas, acompanyada per en Carles Puigdemon, alcalde de Girona, i el diputat Sànchez Lliure.
Un concert memorable en un entorn màgic. Esdeveniment per a no oblidar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada