De vegades m'agradaria que els polítics unionistes fossin millors oponents i posessin les coses -al menys argumentalment parlant, que no amb l'ús de la força- una mica més difícils. Que fossin una mica millors dialècticament i argumentalment parlant, vaja.
No és que els polítics pro-consulta siguin mestres de la dialéctica socràtica però al menys destil·len una coherència que es troba a faltar -i molt- en els polítics espanyols.
No parlarem de l'Arias Cañete, perquè aquest "crack" de la Prehistòria es qualitica tot solet. Però sí que és interessant fer esment dels fenòmens Margallo (del que em confesso cada dia més devot admirador i seguidor, llàstima que no piuli), Navarro (aquest mereixeria una càtedra com a mínim) i la Sánchez-Camacho (futura candidata al Nóbel d'oratòria i força argumental).
L'il·lustre (que no il·lustrat) Margallo defensa, amb boca petita -tot sigui dit de passada- que el sobiranisme ha arribat claríssimament al seu sostre electoral i que d'aquest resultat ja només pot anar enrerre, i com a conseqüència no cal donar-li gens d'importància. La conculcació del sentit comú i de la potència dels fets contrastats també el qualifica a ell solet. Ve a dir el preuat ministre que com que només han votat en clau sobiranista 1,3 milions de ciutadans i Catalunya en té 5 amb dret de vot, doncs que la cosa només es pot titllar de fracàs. Vull pensar, com apunta en Francesc Homs, que en les reunions que fan a la intimitat pensen una mica més i fan anàlisis una mica més fines, perquè si no, em fa una vergonya aliena terrible tenir un ministre tan irreverentment estúpid.
El rollo de la minoría silenciosa ja no se l'empassa ni la meva gossa. Si la meitat dels votants es van quedar a casa el ministre infereix que tots són unionistes. Impressionant! Che finezza, que diuen els italians. I aquest personatge és Ministre. Així va Espanya.
I llavors tenim el megacrack Navarro, aquell que ja he escrit en diverses ocasions -que el pas del temps no fa més que confirmar- que va com Groucho Marx de victòria en victòria fins a la derrota final. Algú que després de perdre 350.000 vots no es talla les venes i plega és tan indigne que perd tota la seva credibilitat. Però és clar, com que Navarro ha viscut (i menjat) de la moma política tota la seva vida, i segurament no deu saber fer res (he escrit res, i no pas res mes, de forma plenament conscient), doncs no fa autocrítica ni quan el seu estimat Pérez-Rubalcaba diu que plega (aquell que li diu Pera, i l'abraça en els congressos espanyols del PSOE, i li diu que "juntos podemos cambiar España y la Cosntitución").
El Navarro, que té la virtut d'anar perdent cinc llençols a cada bugada, després del desastre electoral (a Setcases només per citar un exemple, on té 4 regidors a l'Ajuntament, l'ha votat en aquestes eleccions una sola persona), no fa altra cosa que advertir el President Mas (que ha guanyat 107.000 vots tot i el desgats que suposa estar al Govern) que clarament ha sortit derrotat d'aquestes eleccions i que n'ha de prendre nota i rectificar. Ostres Pedrín!! L'argument és digne de l'Ecole Nationale d'Administration Française.
I finalment la cirera del pastís, la meva admirada Alicia, que després de perdre 110.000 vots, no namés (terme Alicià que en Català de Pompeu Fabra equival a "només") no fa cap mena d'autocrítica sino que carrega encara més dur contra el President Mas, i l'adverteix que la deriva sobiranista aboca al desastre i que encara és a temps de corregir....
L'únic punt de sensatesa política que he sentit als dos grans dinosaures del Segle XX (clarament PP i PSOE han perdut el pols de la realitat del carrer i de les noves formes de fer política) és la "lideressa" Esperanza Aguirre, que adverteix amb bon criteri que cal llegar de forma molt seriosa i preocupant els resultats electorals de Catalunya. El problema és que, al menys de portes enfora, ningú dels que toquen poder al seu partit li fan massa cas.
Finalment, una reflexió seriosa sobre el resultat de les eleccions a Catalunya el podem trobar, com no podía ser menys, al Financial Times. Molt recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada