Ja ho he escrit en altres ocasions, però és gairebé de sentit comú entendre ara de forma molt clara que l'estratègia del PSC està enfocada a complir amb la cèl·lebre frase "marxista" (de Groucho Marx, no de Karl) que deia: "de victòria en victòria fins a la derrota final".
Per tenir clar que -també a Catalunya- vivim en un país de pandereta, ja només em faltava sentir el Conseller de l'Interior Ramon Espadalé fent una roda de premsa per explicar la "successió de fets" de l'agressora del Pericu Navarro que gràcies a la gloriosa i titànica feina detectivesta de la brigada d'investigació dels Mossos d'Esquadra, han aconseguit finalment localitzar, interrogar, i deixar en llibertat.
Avui fins i tot en sabem el nom. La senyora Montserrat Puigbó. És lamentable tot l'espectacle que s'ha generat. Primer de tot, que en Navarro no reconegui la pressumpta agressora (i la seva dona sí). Després, que les versions d'ambdós siguin absolutament contradictòries (algú està clarament mentint). Després que tot plegat té la transcendència d'una cursa de cargols.
Quarta, i el pitjor de tot plegat és que la premsa, la ràdio i la televisió li hagin dedicat hores i hores i tertúlies i articles i vinga crispació amunt i crispació avall. En un país normal (sí, sí, aquell que reclamem i en el que ens haurien de deixar votar), si el Navarro es comporta com un preadolescent de segon d'ESO, senzillament el que cal és no fer-li cas. Es desacredita tot solet, no cal fer-li la rosca.
Per tant, jo mateix crec que deixaré d'escriure sobre en Pere Navarro una llarga temporada.
Per acabar, i anant al fons kafkià de la qüestió, trobo també estrany que la senyora Puigbó vagi a "abordar" en Navarro per un afer d'una suposada senyera bruta que es remunta a fa una pila d'anys. Estrany, no?
Ja només ens faltaven les declaracions de la grandíssima alcaldessa Rita Barberà atribuint també l'assassinat de la Presidenta de la Diputació de Lleó (una perleta de transparència i netedat segons llegeixo en premsa) a la situació de crispació generalitzada (sic) que viu el país. Si es fon una bombeta a Villena, és degut a la crispació generada per "procés sobiranista". No en tinc cap dubte.
L'Anna Rosa Quintana en podria treure encara suc durant unes setmanes. La llàstima és que la notícia no hagi estat tractada per en Pedro Piqueras. Llavors sí que ens hauríem divertit.
Avui fins i tot en sabem el nom. La senyora Montserrat Puigbó. És lamentable tot l'espectacle que s'ha generat. Primer de tot, que en Navarro no reconegui la pressumpta agressora (i la seva dona sí). Després, que les versions d'ambdós siguin absolutament contradictòries (algú està clarament mentint). Després que tot plegat té la transcendència d'una cursa de cargols.
Quarta, i el pitjor de tot plegat és que la premsa, la ràdio i la televisió li hagin dedicat hores i hores i tertúlies i articles i vinga crispació amunt i crispació avall. En un país normal (sí, sí, aquell que reclamem i en el que ens haurien de deixar votar), si el Navarro es comporta com un preadolescent de segon d'ESO, senzillament el que cal és no fer-li cas. Es desacredita tot solet, no cal fer-li la rosca.
Per tant, jo mateix crec que deixaré d'escriure sobre en Pere Navarro una llarga temporada.
Per acabar, i anant al fons kafkià de la qüestió, trobo també estrany que la senyora Puigbó vagi a "abordar" en Navarro per un afer d'una suposada senyera bruta que es remunta a fa una pila d'anys. Estrany, no?
Ja només ens faltaven les declaracions de la grandíssima alcaldessa Rita Barberà atribuint també l'assassinat de la Presidenta de la Diputació de Lleó (una perleta de transparència i netedat segons llegeixo en premsa) a la situació de crispació generalitzada (sic) que viu el país. Si es fon una bombeta a Villena, és degut a la crispació generada per "procés sobiranista". No en tinc cap dubte.
L'Anna Rosa Quintana en podria treure encara suc durant unes setmanes. La llàstima és que la notícia no hagi estat tractada per en Pedro Piqueras. Llavors sí que ens hauríem divertit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada