El meu cosí, en Josep Margarit, té -entre d'altres defectes que admiro- la de ser un voraç devorador de llibres. Un lletraferit, en paraules de Quim Monzó. De tant en tant compartim critiques i opinions sobre alguns dels darrers llibres que hem llegit, i fa un parell de mesos em va deixar un llibre d'un autor que no havia llegit, Vicenç Pagès Jordà, del qual -confessant la meva absoluta ignorància- només en coneixia que era un escriptor que havia estat guardonat amb el Sant Jordi a finals de l'any passat per "Dies de frontera".
El llibre en qüestió però és un altre, publicat l'any 2009 per Editorial Empúries (Narrativa), i és "Els jugadors de whist". El volum espanta d'entrada, amb les seves 535 pàgines, i el fet que l'autor (Figueres 1963) em fos desconegut, me'l va fer deixar sobre la tauleta de nit fins que vaig acabar "Heat Rises" de Richard Castle (autor de ficció, però de gran renom en el món de la novel·la policíaca als Estats Units).
Ara bé, un consell d'en Josep mai no és gratuït, o sigui que després de les peripècies de la "Nikki Heat", detectiu a Manhattan al NYPD, vaig començar "Els jugadors de whist". I des d'aleshores no me n'he pogut desenganxar fins que el vaig acabar ahir a la tarda.
"Els jugadors de whist" és, d'entrada, una de les millors novel·les que he llegit en molt de temps. Només per això és una absoluta descoberta que, lògicament, em farà capbussar a "Dies de Frontera" en brevetat.
És una narració que traspua una maduresa literària i creativa fora del comú. Ambientada a Figueres en dos moments molt concrets, l'any 1977 (l'autor tenia aleshores 14 anys, i jo 10) i 30 anys després, al 2007, al casament de la seva filla Marta, és un recorregut per la vida d'un personatge, Jordi Recasens, fotògraf de casaments i assimilats fins a l'edat de 43 anys (al 2007).
Magistralment construïda, escrita en diversos estils, des del diari d'en Biel (nen de 14 anys que escriu en mallorquí), fins als blogs de la Cris i els fotologs d'algunes de les amigues de la filla d'en Recasens, passant pels "claudators" explicatius d'un narrador desconegut que de tant en tant es permet alguna llicència.
L'obra és plena de referències vitals i literàries en la que els de la generació dels "40itants" ens veiem perfectament identificats. L'escola, amb els crucifixos encara presidint les aules, els jocs com el "pico-zorro-zaina", que en el nostre cas era la mateixa animalada però anomenada a La Salle Palamós "churro-mediamanga-mangotero" (encara em fa mal l'esquena quan hi pensó), els madelmans, i tantes i tantes altres referències des de l'"Un, Dos, Tres", a "Con ocho basta", passant per "Mortadelo i Filemón" o "Mobby Dick".
"Els jugadors" destil·la una melanconia becqueriana d'un personatge (Recasens) que es nega a acceptar tant el seu destí, que el persegueix tots els dies de la seva vida, com l'adveniment de la maduresa i l'inici de la decrepitud física que aquesta comporta. Narrada amb la intensitat d'alguns dels personatges que canviaran la vida d'en Recasens, com la Halley, pseudònim de la Cristina, l'amiga de la seva filla, el llibre barreja de forma magistral la modernitat més "postpoderna", per que circulen personatges decadents de l'estil de Bred Easton Ellis al seu "American Psico" (és el cas del seu amic "Churchill" amb unes impressionants descripcions de la Figueres dels setanta i de la segona meitat dels dosmil.
Fa també un recorregut completíssim i erudit sobre la música de dues generacions així com sobre les pel·lícules de mig Segle.
Per cert el whist, és un joc inventat pels britànics al Segle XIX que s'assembla molt a la nostrada "butifarra".
Una lectura imprescindible, que manté enganxat fins la darrera línia.
L'obra és plena de referències vitals i literàries en la que els de la generació dels "40itants" ens veiem perfectament identificats. L'escola, amb els crucifixos encara presidint les aules, els jocs com el "pico-zorro-zaina", que en el nostre cas era la mateixa animalada però anomenada a La Salle Palamós "churro-mediamanga-mangotero" (encara em fa mal l'esquena quan hi pensó), els madelmans, i tantes i tantes altres referències des de l'"Un, Dos, Tres", a "Con ocho basta", passant per "Mortadelo i Filemón" o "Mobby Dick".
"Els jugadors" destil·la una melanconia becqueriana d'un personatge (Recasens) que es nega a acceptar tant el seu destí, que el persegueix tots els dies de la seva vida, com l'adveniment de la maduresa i l'inici de la decrepitud física que aquesta comporta. Narrada amb la intensitat d'alguns dels personatges que canviaran la vida d'en Recasens, com la Halley, pseudònim de la Cristina, l'amiga de la seva filla, el llibre barreja de forma magistral la modernitat més "postpoderna", per que circulen personatges decadents de l'estil de Bred Easton Ellis al seu "American Psico" (és el cas del seu amic "Churchill" amb unes impressionants descripcions de la Figueres dels setanta i de la segona meitat dels dosmil.
Fa també un recorregut completíssim i erudit sobre la música de dues generacions així com sobre les pel·lícules de mig Segle.
Per cert el whist, és un joc inventat pels britànics al Segle XIX que s'assembla molt a la nostrada "butifarra".
Una lectura imprescindible, que manté enganxat fins la darrera línia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada