dimarts, 4 de març del 2014

Ucraïna i la relativitat d'alguns conceptes

De vegades, les necessitats geopolítiques generen estranys companys de viatge. Qui ho havia de dir només fa un parell de mesos que la totpoderosa Rússia podria esdevenir una aliada a la causa del sobiranisme català?

Doncs ahir, en horari de màxima audiencia un dels canals de televisió líders de Rússia va programar un documental en el que explica el "cas català" i el "cas escocès", i les trabes que la Unió Europea està posant a aquestes dues regions per a poder dur a terme un referèndum d'autodeterminació. El documental és ple d'imprecisions i és descaradament partidista, ja que indirectament el que postula és el dret de la República Autònoma de Crimea d'autodeterminar-se i eventualment separar-se d'Ucraïna.

Home, que un paradigma de la manca de valors i principis democràtics com és la Rússia de Medevév i Putin defensi el dret de Catalunya a l'autodeterminació té trampa, i a més a més descarada. Però el que sí és cert és que si això contribueix a posar el cas de Catalunya una altra vegada a la cresta de la ona, doncs benvingut sigui míster Putin.

El senyor García Margallo, que no s'acaba de saber ben bé si és ministre d'afers exteriors o d'afers interiors (perquè no fa res més que parlar sobre Catalunya cada tres paraules que diu) es va pronunciar dilluns a Brussel·les sobre la indisoluble unitat de la nació ucraïnesa i va afanyar-se a negar el dret a l'autodeterminació de Crimea invocant la il·legalitat i que ningú de la Unió Europea no reconeixeria el resultat d'un eventual referèndum. Ens sona tant la música com la lletra. És un altre que aprofita qualsevol ocasió per a portar l'aigua al seu molí tan si ve a compte com si no.

Òbviament Ucraïna no és Espanya, ni Crimea equiparable a Catalunya en cap cas, però el que crida poderosament l'atenció és que un país que malgrat l'herència soviètica, la divisió lingüística i -de facto- política entre els pro-russos i els pro-europeus, malgrat la ruïna de les seves finances, estava fent grans esforços de modernització i obertura, va passar, en poques setmanes, de ser un país que passava més aviat desaperçebut en el panorama mundial (obviant les periòdiques crisis del gas amb el seu veí rus), a ser un país inestable, amb barricades, amb una muntanya de morts, la fugida del seu president legítim (escollit a les urnes) i la militarització d'una part del seu territori, amb el suport de tropes russes (tot i que amb uniformes sense distintius). Un absolut despropòsit de conseqüències totalment imprevisibles.

A la ex-Iugoslàvia dels anys 90 ningú no podia anticipar que la violència pogués arribar tan lluny i causar tanta separació, tantes morts i tanta desgràcia.  

No hi ha veritats absolutes en qüestions d'identitat que, com molt bé apuntava en Toni Soler a l'Ara diumenge passat,  tenen més de sentimental que de racional, però cal anar amb molt de compte en no despertar dimonis adormits perquè del no res al tot de vegades hi pot anar un trajecte molt i molt curt.




  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada