Hi va haver una època, a principis dels 80, especialment després de la primera victòria socialista en unes eleccions democràtiques des d'abans de la Guerra Civil, en què els polítics del govern, els afins al règim, podíen tocar el cel. Com als gals del poble d'Astèrix, només hi havia una cosa que els feia por, que el cel dels militars colpistes els caigués al damunt del cap, i per això es van ocupar hàbilment de desenvolupar dues estratègies de forma simultània: mantenir-los ben contents a base de promocions, increments de sous i prebendes i compra de joguines militars i pre-jubilar o jubilar els elements més sediciosos. Després del fallit intent de cop d'estat del coronel de la guàrdia civil, Antonio Tejero Molina, tenien els noms i cognoms dels elements més perillosos ben clars.
El senyor Narcís Serra, economista i pianista, va desenvolupar durant aquella època dos càrrecs que el van portar a ocupar les primeres posicions de l'aparell del partit i en les seves elits més influents i amb més poder.
Primer va ser alcalde de Barcelona, i després ministre de defensa. D'aquesta segona época en tinc una experiència personal. Debia ser el 85 ó el 86 i el senyor Serra mantenia un dinar de feina a l'estiu amb el seu col·lega francès Charles Hernu (més tard defenestrat per l'afer del Rainbow Warrior i la bomba que els serveis secrets hi van col·locar que va acabar matant un tripulant portugués, si no recordo malament). El dinar es desenvolupava en francès a la casa de l'aleshores gobernador civil de Girona, senyor Solans. Em va tocar fer de cambrer (jo treballava aleshores en un conegut restaurant de Palamós i dominava el francès). L'arrogància i fredor amb la que es gastaven els diners públics del contribuent en la compra de no recordo bé quants helicòpters Cobra francesos em va glaçar la sang.
Així anaven les coses aleshores. En Serra es movia en aquell ambient com peix a l'aigua, amb una total naturalitat, com si ho hagués fet tota la vida. Com que es va portar bé, i va fer la feina que s'esperava d'ell de modernitzar l'exèrcit i desmuntar el perill colpista, li van regalar la presidència de Caixa de Catalunya, avui, propietat del FROB i amb greus problemes de morositat i solvència.
Com diu la dita castellana, "a cada cerdo le llega su San Martín", fins i tot als més poderosos (ho estem veient amb el cas Bárcenas, per exemple), i ahir li va tocar declarar com a imputat (ja era hora que la justicia comencés a actuar com a tal).
El més sorprenent és però, no la seva capacitat de mentir i d'actuar amb fredor en les més adverses de les circumstàncies i amb tots els mitjans de comunicació envoltant-los. D'això en saben molt. El més exasperant és el seu cinisme, la seva incapacitat de reconèixer errors i culpabilitats, de fer mea culpes, i la seva increïble desvergonya de declarar-se convençuts de la bondat de les seves actuacions.
En Serra, a qui un dia vaig gairebé admirar, té la barra de dir (un tipus que va cobrar 250.000 € per assistència a Consells per any quan aquest era un càrrec no remunerat segons els estatus de la Caixa) que la seva actuació no només va ser legal (què ha de dir...) sinó lleial i correcta, i que la pujada de sous als membres de l'equip directiu obeïa a condicions de mercat (això en una entitat ja intervinguda i amb greus problemes de rendibilitat, liquidesa i solvència).
El més fotut del cas és que aquests especímens, després de dir això dormen tota la nit sense necessitat de prendre's una pastilla de "dormidina". Per a ser un tafur, cal haver-s'hi dedicat molts anys i haver practicat molt, i a aquest individu, i molts altres de la seva calanya, han practicat durant mitja vida, sempre vivint de salaris públics o parapúblics, això sí, i sempre sense haver de donar gaire explicacions a ningú. Vergonya.
Tens tota la raó i encara crec que et quedes curt amb aquests personatges. A veure si tenim sort i qualsevol dia podem passar comptes amb tots aquests aprofitats.
ResponElimina