Alicia (novament)

La situació és tan terriblement dantesca que ens trobem amb paradoxes (esperem que no siguin de posada en escena pactada) com la de la senyora Alicia Sánchez Camacho anant a exposar als barons del seu partit el "fet diferencial català".

 

Home, avui en Joan Barril, a l'editorial del "Cafè de la República" deia amb bon criteri que tot el que es demana per Catalunya (a Madrit -concepte, no ciutat-) s'acaba concedint amb molts anys de retard, i de fet, en molts casos és veritat, i que finalment en gaudeixen totes les autonomies de via lenta. A aquest pas, continúa, una Alicia Sánchez que va a Madrid a demanar un tracte diferencial per Catalunya (defensant una posició de pur sentit comú, perquè els votants catalans del PP també són fills de Déu, i també pateixen els maltractaments de Madrit), acabarà d'aquí a uns anys demanant la independencia.

 

Hi ha, en aquest sentit, un article divertidíssim d'en David Miró a l'Ara del que en transcrit literalment un paràgraf perquè il·lustra de forma contundent la mateixa contradicció de l'Alicia al País de les Meravelles (Espanya, concepte, no Estat). El fragment que he selec cionat diu així, arran de la darrera enquesta demoscópica que ha publicat "La Vanguardia": " ERC supera CiU i tots junts sumen més que ara; PSC i PP s'enfonsen; aquests dos partits més CiU no superen el 50% dels vots (glups); ERC guanya a la demarcació de Barcelona (doble glups); l'electorat de CiU valora més Junqueras que Mas, i Alfred Bosch que Duran; l'electorat del PSC valora millor Junqueras que Carme Chacón (triple glups), i Herrera més que Navarro (alguna conclusió?). Sort que, segons l'enquesta, si Rajoy accepta una tercera via de la qual no té coneixement, la independència ja no guanya el referèndum. Se li ha girat feina a l' establishment ...".

 

Doncs bé, l'Alicia ha anat a Madrit i els seus postulats no només no han triomfat, sino que la secretària general del partit, l'inefable Dolores de Cospedal, li ha fet un "zasca" en plena cara (i en roda de prensa) i s'ha quedat tan ampla. Potser sí que en Barril té raó. A la intolerància de la secretària general s'hi han afegit les declaracions de l'Ignacio González (president de la Comunitat de Madrid) i Alberto Fabra, el de la Generalitat Valenciana (dues comunitats, recordo, que també tenen dèficit fiscal).

 

La cosa és tan kafkiana, i els dirigents Populats tan increïblement cecs (o rabiosos), que s'estimem més el perill del xoc de trens que no reconèixer la realitat que una part -al menys significativa- de la població de Catalunya vol ser consultada sobre el seu estatus polític. Costa tan d'entendre? Doncs sí. La cessió de la sobirania a la voluntat del poble de Catalunya és pur tabú, fins i tot sabent (perquè ho saben: ho sap el CNI, ho sap la policía, ho sap qui ho ha de saber) que les probabilitats del sí en el cas d'una consulta, són només, lleugerament superiors a les d'Escòcia.

 

No havia vist mai una classe política tan cega i tan curterminista.