La cotització de l'Eurodòlar (que arriba avui als nivells més baixos dels últims dos anys) és una clara mostra que la crisi del déficit dels Estats Units ha estat tancada en fals.
Pels importadors no deixa de ser aquesta una bona noticia, tot i que relativa, ja que la superació de la crisi econòmica es basa més en una economia d'exportació que no pas d'importació. Ara bé, és cert que tots els ciutadans del carrer som importadors, com a mínim de combustible, que es negocia i es paga en dòlars, o sigui que quan més baix cotitza el dólar en relació a l'Euro, més barata paguem la gasolina. És un trist consol, però consol, al capdevall.
L'augment del sostre de dèficit, aconseguit "in extremis" el divendres de la setmana passada ha estat rebuda pels mitjans com una victoria d'Obama, però és una victòria que cal qualificar necessàriament de pírrica, ja que l'ampliació del sostre només és temporal (s'acaba a finals de gener de l'any vinent) i per tant només permet guanyar una mica de temps, no ha evitat un tancament parcial dels serveis públics del Govern dels Estats Units, i el que és pitjor, des del meu punt de vista: ha radicalitzat encara més les posicions dels ultraconservadors (Tea Party), que sembla que tenen dominat l'aparell del Partit Republicà.
Temps era temps quan els congressistes nordamericans debatien amb elegància i arguments al Congrés i al Senat i acababen posant-se d'acord en les qüestions d'Estat. Ara, l'ultraliberalisme conservador està obsessionat en eliminar tota traça de serveis públics en allò que a Europa es considera territori del "Benestar Social", i faran tot el que estigui a les seves mans per a debilitar el govern d'Obama i boicotejar amb totes les armes posibles la seva reforma del sistema de seguretat social.
És una visió del món arcaica, individualista, egoista, poc ètica i per extensió poc intel·ligent, perquè no oblidem que només l'universalització de drets ciutadans bàsics ens fa a tots plegats partíceps d'una societat més justa, més pròspera, més segura, i en defitiniva amb més elements que permetin evitar la frustració col·lectiva.
La crisi del deute (per segona vegada en menys d'un any), ha deixat tocada la primera economia del món, no només en credibilitat, sino també en solvencia. Si els creditors internacionals dels bons del Tresor nordamericà decidissin tot de cop rescatar el seu deute, el Govern dels Estats Units podria entrar en fallida l'endemà mateix. I ja se sap que en economia no hi ha res pitjor que una crisi de confiança.
Si aquesta confiança amb la classe dirigent i el sentit comú no és respectada, l'abisme fiscal acabarà imposant-se i les conseqüències geopolítiques mundials podrien ser d'un abast incalculable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada