Atur cronificat

El problema de l'atur a Espanya té menys a veure amb els contractes de treball ni la rigidesa del sistema del que hom pugui pensar. En països amb uns costos laborals molt superiors al d'aquí hi ha uns percentatges d'atur que semblen ridículs, en comparació amb els grecs, espanyols o portuguesos. Aquesta semana a Brussel·les un empresari local em deia que el cost per un comandament intermedi pot arribar gairebé a triplicar el seu salari net, i malgrat tot, la taxa d'atur no arriba al 8%.

 

Quan segons el gran estadista Rodríguez Zapatero "éramos la octava potencia mundial", l'atur estadístic rondava aleshores aproximadament un 10%. Ni amb creixements del PIB de gairebé dos dígits s'ha aconseguit reduir l'atur. Si pensem que entre un 4% i 5% d'atur és la taxa normal en una situació de quasi plena ocupació (atur rotacional, de la gent que està en procés de canvi de feina, o incorporant-se al mercat de treball, i l'atur cíclic associat al tancament i obertura de noves empreses que forma part de l'activitat econòmica quotidiana), a l'Espanya del "pelotasso", amb l'índex de Cayennes per càpita més gran del planeta, hi havia un atur del 6%.

 

Certament que un contracte únic amb una indemnització per comiat molt baixa o inexistent suposaria segurament un incentiu addicional a la contractació, però llavors ens trobaríem en una situació en la que la capacitat de consum seria si fa no fa la que hi ha ara, és a dir, feble i insuficient per a contribuïr a la recuperació econòmica.

 

El gran misteri associat a la taxa d'atur diferencial espanyola crec que s'han de situar en el contexte d'una veritat de perogrull: la taxa d'atur real és netament inferior al 25% degut a l'economia submergida, que segons estimacions fundades constitueix entre un 20 i un 30% del PIB espanyol. Aquesta és una evidència sobre la que tothom hi passa de puntetes. Per què no plantejar-se una gran amnistia i posar el comptador a zero? Per què se'n parla tan poc?

 

Els altres problemes estan relacionats amb aspectes macroeconòmics i estructurals, entre els que cal destacar les dificultats a la creació d'empresa que continua havent-hi en aquest Estat, l'excessiva concentració de riscos en el sector de la construcció i associats que durant més d'una dècada van anar acaparant recursos i talent que es va desplaçar des de la indústria, que és el sector que genera valor afegit a llarg termini i garanteix molta major estabilitat en el manteniment de l'ocupació.

 

I, last but not least, cal mencionar el gran problema, també estructural, de l'educació. Set reformes educatives en menys de trenta anys no han fet altre que emprobrir i polititzar l'educació, i sense una educació potent, orientada, amb recursos i amb consens, es contribueix a construir el que ara tenim: un estat i un país amb una taxa de desocupació juvenil del 52%, i el percentatge de "ninis" més gran d'Europa, i d'això, el ministre Wert sembla no adonar-se'n.