A Madrid (ciutat) hi ha una institució, anomenada Tribunal Constitucional que és com el "quarto fosc" al que t'amenaçaven a tancar-te quan no un no es portava bé.
Que si no fas els deures et portaré al Constitucional; que si t'entestes a dir que ets sobiranista et portaré al Constitucional, que si t'acostes a menys de cent metres de la casa d'un delinqüent (vull dir banquer) et portaré al Constitucional, que si....
Tal vegada em faig pesat amb el concepte de democràcia de baixa qualitat però un dels pilars que sustenta la democràcia veritable, que és la separació de poders, a Espanya és com una broma de mal gust.
La realitat, ens agradi més o menys, és que la justicia d'alt nivell està absolutament polititzada, començant pel fet que el repartiment de càrrecs dels 12 membres que conformen el Constitucional es fa per quotes i es va renovant periòdicament, tot i que quan no hi ha acord polític els càrrecs poden estar caducats, conculcant de forma flagrant les normes que ells mateixos imposen i no acaba de passar res (és per exemple el cas del període en el que s'estava debatent la "constitucionalitat" del vigent Estatut d'Autonomia de Catalunya).
Als països anglosaxons, que amb tots els defectes que es vulgui tenen democràcies molt més robustes que la nostra, els tribunals suprems tenen dues característiques que fan que la separació de poders sigui de veritat i no, insisteixo, un simple "scherzo":
1. Els magistrats són proposats al congrés, o al parlament, després de passar uns potentíssims filtres que asseguren no només la més alta formació jurídica (a Espanya, dels 12 magistrats actuals només ni ha un de constitucionalista, per exemple), sinó la més elevada trajectòria personal, professional, ètica i sobre tot, sobre tot, una clara objectivitat política que faci que adscriure al magistrat o magistrada a una tendencia política sigui més aviat complicat.
2. Els càrrecs són permanents, fins que la persona escollida es jubila o es mor o és destituïda (cosa que per exemple, als USA, no ha passat mai en tota la història de la institució).
Doncs a Espanya això no és així. Ho vivim cada dia. Ara acaben de renovar quatre càrrecs i vés per on, resulta que ja tenim instal·lada una majoria conservadora, la del quarto focs. I això què vol dir? Doncs senzillament: Catalunya tremola. Sinó, temps al temps. Si un Tribunal força equilibrat va fallar que la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya era inconstitutcional, no vull ni pensar què passarà amb tot el que ens està venint al damunt. Aquest matí llegint l'Ara, només m'ha calgut veure una simple ressenya dels 7 magistrats anomenats "conservadors", i fa més aviat basarda:
- Santiago Martínez-Vares. Defensor a ultrança de fer del castellà llengua vehicular.
- Pedro González Trevijano. Inequívocament dretà.
- Enrique López. Enfant terrible de la dreta judicial espanyola.
- Francisco José Hernando Santiago. Conservador sense embuts proper a Aznar.
- Francisco Pérez de los Cobos. Conservador dur.
- Andrés Ollero Tassara. Comença en la democràcia cristiana i acaba al PP.
- Juan José González Rivas. Va encapçalar el sector contrari a Educació per a la Ciutadania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada