Comentava en una altra entrada del blog que en temps de crisi profunda, la tentació populista es fa més perillosa que mai. Grans èpoques de la historia han tingut en el populisme l'inici de catàstrofes extraordinàries. Només cal recordar l'elecció de Hitler com a president del govern alemany a principis dels anys 30 i com la seva victòria va ser el fruit d'una desesperació col·lectiva com a conseqüència de la humiliació per la pèrdua militar a la I Guerra Mundial i la hiperinflació que va patir Alemània.
A l'Europa de la Unió Europea hem assistit a la creixent influencia i número de vots i escons dels partits d'extrema dreta (hi hem assistit particularment a Austria, Hungria, Finlàndia, Suècia, França, Holanda, i darrerament Grècia). El populisme explota la misèria material humana jugant amb els sentiments més atàvics (el lema de Plataforma per Catalunya a les darreres eleccions, aquí a casa nostra, n'és una mostra evident: "Els de casa primer").
A la Pell de Brau, on sempre tenim trets distintius de la resta del Continent, assistim al curiós fenòmen del creixement de forces populistes que dissimulen, vestides de partits de democràcia plena i directa, i que van guanyant adeptes gràcies a l'habilitat dels seus dirigents. Em refereixo en particular a la Unión Progreso y Democrácia, de la ex-socialista i Consellera del Govern Basc, Rosa Díez, i als Ciudadanos de l'Albert Ribera, Boadella y companyia.
Són partits amb molt a guanyar i molt poc a perdre perquè no han disposat mai de quotes de poder i per tant no han estat "cremats" per l'exercici del mateix. Per això els és tan fàcil embolcallar-se amb la bandera de la transparencia i la honestetat (la Marine Lepen es pot permetre el luxe de fer el mateix a França). Són partits perillosos, perquè estan regentats per demagogs amb una ideologia molt eclèctica i fàcil, i sobre tot, sobre tot, amb un ultranacionalisme espanyol que es contraposa de forma radical a qualsevol forma de sentiment nacionalista discrepant com ara el Català.
La darrera enquesta del CIS situa UPyD com a partit frontisa, amb un creixement espectacular en nombre de vots (una barreja de descontents del sistema i votants decebuts del Partido Popular) que els situaria com a tercera força política, que, òbviament, s'alinearia amb el PP (que continuaria essent el partit més votat) a canvi de concessions en radicalitat espanyolista entre d'altres.
Si torna l'Aznar o la Rosa Díaz treu 30 diputats a les següents eleccions generals, enyorarem amb força la figura del gallec minvant, Don Mariano Rajoy. Temps al temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada