Una y Grande

En una conjuntura en la que l'Estat Espanyol té una credibilitat limitada al món en general (només cal que veiem què passa amb les multinacionals espanyoles tipus Repsol a l'Argentina o Endesa a Bolivia) i a la Unió Europea en particular, en un entorn de crisi en el que la Unió Europea envia homes de negre a Madrit (ciutat i concepte) perquè -ras i curt- a Brussel·les no es refien de les mesures preses pel govern del Partit Popular, en una situació en la que Espanya està a la cua de gairebé tots els rankings, què queda a l'ultranacionalisme español?

 

Quin element els permet treure encara pit? Com pot la dreta cavernària xulejar d'orgull patri? Doncs fàcil, molt fàcil: la recepta és atiar la catalanofòbia amb tots els mitjans al seu abast.

 

Hi ha múltiples instruments que la caverna pot fer servir -i fa servir- per a reivindicar-se. Quan ningú més no els fa cas, quan a Espanya se la castiga al món mundial amb una indiferència gairebé total, llavors treuen pit, i ens volen fer passar per l'adreçador, atacant a qui poden atacar, al més feble, com els covards.

 

Els instruments es diuen Wert, LAPAO, asfíxia fiscal i financera, CNI, barons del PP, intoxicació informativa, balances fiscals, FAES, José María Aznar López, Rosa Díez, Albert Ribera i tants i tants d'altres. Volen que la colònia sigui encara més colònia. No han entès ni assimilat que l'informe PISA sitúa a Espanya per sota de la mitja de la OCDE en competències lectores, matemàtiques i científiques, i que això no té res a veure amb la inmersió lingüística ni amb una una llei d'educació sectària que prima l'ideologia per sobre de la qualitat educativa. Bé, sí que ho entenen, perquè rucs no són, però no ho volen assimilar. No ho poden païr. Quina llàstima. Jo hi vaig creure un dia, però com n'estava d'equivocat. No han entès que el Català és una font de riquesa per l'Estat i que hauria de ser especial motiu d'orgull i protecció. Volen homogeneïtat i preeminència del pensament de Castella, que per assimilació ha acabat esdevenient el pensament únic d'Espanya.

 

No han entès res. Només un odi visceral i creixent cap a la diferència, fomentant entre la gent de seny, parli la llengua que parli i pensi com pensi, allò que l'Unamuno deia al militar Millán Astray: "Venceréis pero no convenceréis". Voldrien fer amb Catalunya el que van fer amb un èxit gairebé total al País Valencià: anihilar la diferència. Ignorants però orgullosos de la seva ignorància, treient pit amb la ideologia: "una y grande" (libre només ho seria amb permís de Brussel·les).

 

Espanya ha tingut 7 lleis d'educació en 30 anys. Totes han estat en gran part  lleis ideològiques, en un sentit o en un altre, sectàries, esbiaixades i mancades de consens i de voluntat veritable de reconèixer que hi ha un problema al sistema educatiu i que cal posar mitjans, diners, consens i sentit comú per a adreçar una situació que condemna l'Estat al fracàs. És que exemples com Finlàndia (llei d'educació blindada de per vida amb consens del 100% dels partits), Suècia o Holanda no han servit de res? No hauríem de demanar a la clase política que en prenés exemple? És demanar massa, òbviament.

 

I així ens va. L'atur crònic español és la constatació del fracàs de l'educació: un 45% de la població espanyola no té ni el graduat escolar. Hi ha tres milions d'aturats que no tenen cap titulació ni formació. Hi ha més "ninis" que a qualsevol altre país de la Unió Europea. I quina és la resposta a tot això? Al fracàs escolar? A l'atur diferencial? A la manca d'innovació? A la fugida de talent? La resposta és la Llei Wert.

 

Contra l'estultícia: insubmissió i concienciació col·lectiva de la necessitat de recuperar un vell lema que no tindrem més remei que tornar a cridar: "No passaran".