Girona és una ciutat extraordinària, i no ho dic perquè sigui la meva, o no només. De fet, sóc un gironí d'adopció i al capdevall des de fa només 14 anys. Ho dic perquè està ben gestionada, perquè té un nivell d'endeutament més que raonable, perquè els nivells de neteja están per damunt de la mitja, perquè té una societat civil dinàmica i ben organitzada i perquè hi ha una forta implicació del món acadèmic i vinculat amb l'educació.
Girona Temps de Flors n'és una extraordinària mostra d'aquesta col·laboració a diverses bandes, que a cada nova edició és va consolidant com un referent de visita gairebé imprescindible. Maria Mercè Roca en parlava aquesta semana a l'espai "Factoria Sensible" a Catalunya Ràdio, on posava l'exemple del cartell que anuncia l'esdeveniment, realitzat per una estudiant de 16 anys que ha guanyat el premi pel seu dibuix i que pot veure amb orgull la seva obra reproduïda a tort i dret per tota la ciutat.
Feia un parell d'anys que no hi anava i ahir dimecres, aprofitant jornada allargada de visites fins a les dotze de la nit, vaig poder pasejar-m'hi amb la familia. He de confessar que la sensació de satisfacció que vaig sentir en passejar-me pel casc antic de la ciutat va ser extraordinària, intensa. Amb la pluja que va caure i la fresca del capvespre, el Barri Vell desprenia un aura especial, una atmosfera molt particular. Vam començar la visita per un espai desconegut per a mi: la "cisterna" i la "carbonera", espais que habitualment estan tancats al públic i que formen part del Museu d'Història de la Ciutat. A part del propi espai, ja de per sí increíble, només pel muntatge a la cisterna ja paga la pena la visita: és una simfomia pels sentits on es pot olorar, fins i tot ensumar l'olor de la molsa que recobreix tot un pany de paret, gaudir visualment, tocar, escoltar una música molt ben triada i tastar una xocolata pensada per l'ocasió.
La visita continua i condueix cap a la terrassa del Museu on es pot gaudir d'una de les col·leccions de bonsáis més gran i bella que he vist mai. Francament impressionant.
No pot deixar d'admirar-se les escales de la Catedral, impecablement engalanades per l'ocasió i d'altres racons genuïnament gironins com la casa Cundaro, un exemple de llar jueva per excel·lència, gairebé un museu en sí mateix, amb un jardí interior molt ben guarnit per a l'ocasió. Al mateix jardí, escultures de flors venen marcades per QR amb els que es connecta amb poesies d'autors gironins declamades per nenes i nens de l'escola Maristes Girona.
Tot el Call Jueu fins a la Pujada de Sant Domènec és una meravella visual, que paga molt la pena de visitar.
Aquest dissabte torna a haver-hi sessió allargada fins a la mitjanit. Una visita altament recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada