Durant un temps vaig professar simpatia pel PSC, per molts motius, però fonamentalment perquè creia en el projecte del catalanisme progressista i en una concepció federal d'Espanya. Confesso que veure Pasqual Maragall com a 127è President de la Generalitat em va fer una particular il·lusió, malgrat que la idea del Tripartit (de trista memòria) no em va convèncer mai.
Però quan Nicaragua (concepte, no ciutat) el va expulsar de la Presidència, de forma vil, amb nocturnitat i al·levosia, el somni se'n va anar en orris de forma gairebé irreversible. El que ha anat vinguent després ha estat la confirmació de la pitjor de les meves hipòtesis.
El PSC té molt problemes, el principal dels quals sigui segurament el de la identitat, i el de les dues sensibilitats (la catalanista fedaral i l'espanyolista vinculada amb l'aparell i cada cop més PSOE i menys PSC). L'adveniment de l'entronització de Montilla I, El Breve va ser la confirmació de la mediocritat més gris, no només tolerada, per a vergonya de tot un poble (fins i tot dels "seus"), sinó, incomprensiblement, fomentada per l'aparell. La caiguda del poder era la crònica d'una mort anunciada i malgrat tot, la resposta de les ments pensants del partit van ser l'encefalograma pla. Comparar ara el President Mas amb el President Montilla faria fins i tot posar vermell als més partidistes, però afortunadament això és aigua passada i pel que es veu de la trajectòria del PSOE-PSC, va -també afortunadament- per a llarg.
L'arribada del Pere Navarro a la Secretaria General del partit ha estat una altra passa endavant per a confirmar la manca de rumb i la dominància cada vegada més clara de l'ala més espanyolista i recalcitrant del socialisme espanyol, cada vegada més espanyol i menys federal.
La purga d'ahir, probablement auspiciada des de Madrit (concepte), només té el sentit de la txeca, de la purga de la dissidència, del pensament únic, monolític i endogàmic, que només s'autoalimenta i que pretén fer de la política, no quelcom al servei del ciutadà, sinó una feina intrínseca, permanent i còmoda l'única finalitat de la qual és la reelecció i anar vivint del "momo", que a fora fa molta fred.
No era lògic que persones de la talla política i humana de Laia Bonet, Marina Geli, Joaquim Nadal o Higini Clotas mantinguéssin la boca tancada de forma acrítica i consentida contra una direcció més gris que mai, més despòtica i cobarda que cap altra a la història del PSC.
La purga però tindrà efecte boomerang. No només incrementarà la distància versus el nucli dur de l'ala més catalanista del partit, sinó que probablement contribuirà a la pèrdua de molt suport ciutadà catalanista que tradicionalment ha votat PSC.
Si el que volen és autodestruir-se, estan comprant tots els números de la rifa. Les properes eleccions autonòmiques poden ser una debacle de proporcions estratosfèriques. I tant de bo no m'equivoqui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada