Aquests dies previs a la Diada, segurament com a conseqüència de tot l'"escalf" de fa dies per part de l'ANC, dels propis polítics (dels d'aquí i dels d'allí), de l'atenció que li ha dedicat la premsa i també i potser com a element principal de l'emprenyament global del ciutadà del carrer, emprenyat per una crisi que li retalla els serveis i li toca la butxada i encara s'ha de sentir declaracions del tipus "Cataluña pide y Galicia paga" i d'altres bajanades de natura similar, he vist més banderes als balcons que mai.
Fins ara mai no havia vist una profussió de banderes que es comencessin a penjar tres o quatre dies abans de la Diada, però sobre tot, sobre tot he començat a veure un gran desplegament de banderes estelades: les més frequents, d'estrella blanca sobre triangle blau, les menys, però no per això no significatives, les d'estrella groga sobre triangle vermell.
Desprendre d'aquests simple observació que si de cada 10 banderes n'hi ha 3 d'estelades és que un 30% dels que pengen la bandera són més que nacionalistes catalans i es defineixen com a independentistes seria fals i ingenu. És ben evident que hi ha molta gent que té la senyera de tota la vida -la meva mare, posem per cas - i que se sent tant identificada amb una bandera com amb l'altre, i com a bons catalans pensen que no cal comprar-ne una altra si ja en pengen una, i segurament tenen raó.
El que interessa destacar aquí és la progressió, és a dir, la tendència: si fa tres anys les estelades (amb fons blau o vermell, és igual) eren absolutament marginals o directament inenxistents, ara comencen a formar part del nostre paisatge quotidià. També és cert que algun dia algú amb les credencials adequades ens haurà d'explicar quina serà la "bona" si algun dia Catalunya esdevé el proper Estat d'Europa.
L'altra cosa que també em crida l'atenció és que el número total de banderes als balcons siguin o no estalades (observacions empíriques dels tres darrers dies a Palamós, Sant Antoni sur Mer i Girona) ha augmentat de forma significativa també en poc temps i que aquest comença a ser un moviment força transversal (n'he pogut veure en barris "tradicionalment" poc dubtosos de convergir amb el nacionalisme o amb el separatisme) i aìxò també és -en llenguatge "twiterià"- tendència.
I el darrer fet que voldria observar, en relació a les banderes, és que no he detectat cap sentiment de rebuig de la població de Catalunya més indiferent al fet nacional català, és a dir, no he detectat allò que succeeix en algun partit de futbol quan el Barça juga contra el Madrid, que hi ha moltes banderes espanyoles penjades a molts balcons. No ha estat el cas mai fins ara, però tampoc ho és ara quan l'ambient està més caldejat que mai. No sé si és símptoma de res, però el que seria preocupant seria l'altre: banderes espanyoles en contraposició a les catalanes, de ciutadans que són i han de continuar essent catalans, vinguin d'on vinguin, parlin en la llengua que parlin i pensin com pensin. Tal vegada és que aquella dicotomia tan convergent de "nosaltres" i "els altres, els forasters", s'està començant a esquerdar. Tan de bo fóra així, perquè si aquest estigma de l'emprenyament s'estén entre aquells que se senten més espanyols, la causa de la sobirania haurà fet una passa important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada