11 de Setembre

Ningú no sap què passarà demà ni demà passat, però el que tothom intueix és que res no tornarà a ser "exactament" igual.

 

Si el que s'està apuntant a tort i a dret: a la ràdio, a la tele, al carrer, a les converses entre amics i coneguts succeeix, la manifestació de demà serà segurament la més gran que mai s'hagi viscut a Catalunya i probablement a les Espanyes. Hi haurà sense dubte els problemes de "contatge": els uns diran que hi ha hagut més de tres milions de persones (fet que s'albira objectivament probable, si més no possible), i d'altres que menys de dos-centes mil. No seria més fàcil contractar els serveis de satèl·lit de Google Earth i encarregar fotografies aèries que després es poguessin tractar amb la tecnologia de què es disposa actualment per a donar-una una xifra fiable?

 

En tot cas, sigui el que sigui en seran molts més de dos-cents mil, perquè hi haurà tots els de la manifestació del 10 de juliol de fa dos anys (aleshores el motiu fonamental era un altre, però la llavor del que succeirà demà ja era al carrer: emprenyament creixent per volguer fer combregar els catalans amb rodes de molí, per menystenir els catalans excepte per a les qüestions relacionades amb la recaptació fiscal -no cal ser independentista ni tan sols nacionalista per a adonar-se d'això-) i tots aquells que:

•  han vist que el federalisme, simètric o assimètric no és possible a l'Espanya actual (perquè Espanya no vol),
• han vist que si no hi són poden perdre pistonada (l'exemple de Durán i Lleida, que és capaç de qualsevol cosa per sortir a la foto),
• han entès finalment que una balança fiscal amb un dèficit de 15.000 milions d'Euros anuals és del tot injustificable,
• han decidit que la disciplina de partit té límits (i aquest és un d'ells) i en aquest sac cal incloure tots aquells que, del PSC, Unió i fins i tot Convergència estant, han acabat entenent que moments com l'actual només tenen lloc una vegada cada cent anys.

 

Per tant, la mani de demà es presenta transversal (molt transversal) i molt plural, que ja està bé si el lema o l'esperit és compartit, és a dir, un grup de persones que amb sensibilitats similars o diverses volen sortir al carrer per a manifestar que la situació és insostenible, en el sentit de l'equilibri que ens ensenyaren a les classes de física: és a dir, si l'equilibri inestable es produeix durant molt de temps, al final s'acaba trencant. I això és el que -avui per avui- està passant. La ciutadania, com deia a l'entrada d'abans, parli la llengua que parli, n'està una mica fins al capdemunt.

 

L'altre aspecte interessant d'aquesta convocatòria és que ha estat fonamentalment presidida per l'anomenanda societat civil (ANC, Òmnium Cultural, Plataforma per la llengua, etc...) i els polítics s'hi han afegit (alguns a darrera hora). Ja està bé que sigui així, Catalunya només avançarà cap a una situació de més autonomia (diguem-ho això), de més dret a decidir, com més estiguem convençuts els que hi vivim, encara que parlem amb accent cubà o de Guadalajara, més factible serà el canvi. No serà gràcies als polítics que ho aconseguirem, sino al contrari. Només si els polítics es convencen que el poble, de forma majoritària vol l'autodeterminació, no els tocarà més remei que treure el cap de sota l'ala. Si no, que els ho expliquin als escocesos o als bascos, que des d'aquest punt de vista, i encara que només sigui d'aquest, és a dir, de la gent que a Catalunya està "per la causa", aquest 51% del que parla l'EOC és una xifra que encara no ha arribat al seu sostre.

 

Finalment, hem d'esperar que sigui una manifestació amb un nivell de civisme intatxable (Brussel·les ens estarà mirant, Madrit ens estarà mirant, Washington estarà mirant) i que sigui un model de respecte i reivindicació pacífica. Jo hi aniré, amb els nens. No em perdonararia que si aquest dia esdevé una fita en la llibertat nacional catalana, els meus fills haguessin d'explicar als seus nets que el seu avi els va impedir de celebrar la festa de la llibertat. Com deia abans de vacances, se'ns presenta una tardor calenta.