Tardor calenta (I): Quimeras borbòniques

La despenalització del debat públic sobre la potencial independència de Catalunya és un dels esdeveniments polítics probablement més interessants i fascinants des de l'adveniment de la democràcia a Espanya l'any 1975. Ja ho deia l'altre dia l'ambaixador americà a Barcelona, Alan D. Salomon: en moments tan interessants com aquests és bo ser viu...

 

Allò del que només fa, com aquell qui diu, dos dies, estava restringit a l'entorn de "quatre arreplegats", uns exaltats fora de la centralitat política als que ningú no feia cas, i que Madrit (concepte) "ninguneaba" (aquesta expressió castellana tan bonica és difícil de traduir; el terme menysprear, que segurament és el que més se li assembla, no acaba de voler dir el mateix: és la màgia dels idiomes), ara és a l'eix del debat, no només català o espanyol, sino fins i tot mundial.

 

Aquest canvi de tendència que sembla que ara mateix s'hagi forjat per generació espontània (o al menys això és el que sembla a Madrit, on encara al·lucinen incrèduls en veure les imatges de la manifestació del dia de la Diada), fa molt temps que ve covant-se, tot i que Madrit, amb la seva prepotència, i amb el ressabut argument que "els catalans ho aguanten tot", ha menyspreat fins a agafar-los amb el pas canviat. Hi ha tants exemples que necessitaríem pàgines i pàgines per a citar-los, però sense que calgui acudir a les hemeroteques en citarem uns quants:

•  La vergonya de les infraestructures: Renfe, Rodalies, Nacional II de la Vergonya, Port de Barcelona,.....
• La permanent inexecució de les inversions que depenen de l'Estat.
• El retall salvatge a l'estatut per part d'un tribunal constitucional que té de neutral el que jo de ciutadà del Tibet (2010).
• Els referèndums municipals per a la independència que van començar a Arenys de Munt.
• La Mani del 10-J de 2010...(1 milió de persones)
• La Mani de la plataforma pel dret a decidir (600.000 persones).
• Els greujes comparatius.
• Els atacs sistemàtics a la llengua catalana.

Només són alguns exemples, però com que la cosa dura i dura i dura, el concepte del "català" emprenyat ha anat cuallant, de forma lenta, silenciosa però imparable, i mentre Madrit (concepte) anava fent-se el sord, a Catalunya una majoria silenciosa (hem de veure quina) anava migrant de la centralitat i la catalalitat de manual, cap al sobiranisme pacífic i democràtic però militant. La despenalització també afecta a una gran quantitat de ciutadans als que els feia por o vergonya o mandra l'afer de la reivindicació o queixa permanent. Però hi ha un moment en que la gent es cansa de que se l'ignori sistemàticament i arriba un dia que, no se sap ben be ni com, la multitud silenciosa comença a tenir veu.

 

I aquí entra la caverna, que passa del menyspreu a la utilització de l'argument de la insolidaritat, del "ara no toca", i finalment de la por, quan no ja directament dels sabres. Fins aquí tot normal, un Rajoy desaparegut, com sempre, i unes reaccions que procedeixen fonamentalment dels ministres i del feixisme periodístic encarnat per La Razón i El Mundo.

 

La veritable novetat és la Corona. Reprodueixo a continuació, directament de la pàgina de la Casa Reial, la part de la carta suposadament escrita pel Rei (????), que té a veure amb el títol d'aquesta entrada: "...En estas circunstancias, lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas. No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia...".

 

És fantàstic constatar que un individu que "reina però no governa" i que tradicionalment havia resultat d'una exquisida neutralitat especialment en relació als Catalans (ho he defensat des d'aquest blog en més d'una ocasió i de dues), ara se li hagi despertat la vena nacionalista espanyola de la unió i d'altres mandangues. El Rei pretèn, en una acció clarament política, recuperar la confiança perduda entre els espanyols després dels múltiples escàndols ocasionats per la seva família i ell mateix. Entre elefants, amants, Urdangarins, palauets a Pedralbes i el jutge Castro, a la Monarquia només se li acut tirar de catalanofònia per a recuperar l'estima dels espanyols. Això sí que és una veritable quimera.

 

El màrketing polític és una arma de doble tall, perquè si aquella carta absurda ha fet guanyar l'estima d'algú, a costa d'insuflar més odi anti-català, el mateix document ha afegit centenars o milers més d'independentistes a la causa.

 

La quimera és pensar que algú es pensi que després del que està passant hi hagi res que pugui ser ben bé igual que abans del 11-09-2012. Una vegada més, com ve essent habitual en els darrers temps, la Casa Reial pixa fora de test.