Divendres de la setmana passada es va fer públic l'informe dels auditors que, per mandat de la Unió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI (l'anomenada "Troika"), s'ha fet sobre la banca espanyola.
Els resultats - ja esperats i descomptats, només amb la incògnita del "quant"- deixen un pòsit de confirmació de la preocupació que els ciutada de peu té sobre l'horitzó de la sortida de la crisi. Qua l'auditoria "definitiva" confirmi que el forat provocat -fonamentalment- per la bogeria immobiliària puja a 59.000 milions d'Euros no és cap novetat, ho és que no hi hagi ningú a la presó o com a mínim amb un procés d'inculpació auspicitat per la fiscalia, per govern espanyol o per l'oposició, però no, no ho faran, perquè els que ara tallen les cireres també tenen les mans tacades de sang.
Semblaria raonable pensar que determinades actuacions, molt poc sensates des de tots els punts de vista no les haguessin hagut de permetre els polítics que ens manen ni el regulador de torn, el Banc d'Espanya. Perquè em pregunto...si un reguladors que ja no té com a missió l'execució i el control de la política monetària espanyola no vigila el sistema bancari espanyol....aleshores, què fa?
L'auditoria d'Oliver Wayman confirma que Bankia, Catalunya Caixa, Banc de València i Novacaixa Galícia són els bancs més afectats, amb un 84% del total de necessitats del sistema. No és novetat, tots estan ja intervinguts i pertanyem al FROB en menor o major mesura, però altra vegada crec que s'hauria de fer autocrítica, una anàlisi en molta profunditat, i una investigació exhaustiva per a determinar i depurar responsabilitats, no només perquè els culpables del forat del ssitema financer espanyol paguin en la mesura que els toqui, sinó també perquè això serveixi com a vector d'actuació per a d'altres instàncies que, polititzades fins a la medul·la, es regeixen per comportaments ineficients i poc clars. Si més no, la reflexió sorgida d'aquesta situació hauria de servir per a esmenar situacions que encara són esmenables (però sobre les que no es pot trigar gaire més).
Una altra de les conseqüències del rebombori aixecat pels auditors europeus és que els bancs "bons o mig bons" han tingut els seus analistes i principals executius més pendents dels auditors que pròpiament del negoci bancari. Encara la setmana passada, un directiu d'un d'aquests bancs em deia que fa un parell de mesos que no fan banca de veritat, sinó que es dediquen en "cos i ànima" als auditors, contribuint així encara una mica més al desfici de l'economia real, la productiva, la que exporta, la que genera en definitiva llocs de treball, i que necessita capital circulant i capital d'expansió per a tirar endavant nous projectes.
Hem passat de tenir el millor sistema financer d'Europa (no cal ni consultar les hemeroteques per a atribuir aqeusta frase al Sr. Rodríguez Zapatero) a haver de reconèixer que cal mendicar ajut a Eurpa per a "salvar" part d'un sistema sobreexposat al risc immobiliari i que ha reaccionat tard i malament només han passat cinc anys (Espanya no era una excepció: amb aquest mateix problema s'hi ha trobat mig món occidental. L'enfocament que del problema s'ha fet aquí sí que era diferencial: la cosa s'ha fet tard, de forma incompleta, i malament).
El pitjor de tot però, és que el rescat es tradueix a la pràctica en retallades en el valor de les entitats (i de retruc en els estalvis que persones normals i corrents puguin tenir en accions d'aquests bancs o obligacions dels mateixos, de la mena que siguin), en un increment del dèficit públic (que també acaba afectant de forma directa el ciutadà del carrer) i la consolidació dels desprestigi d'Espanya com a país i del seu sistema bancari i sistema regulador. Es per això que, malgrat que ara facialment a algú li salvin les esquenes, col·lectivament hi perdem tots, i molt. És la història d'un gran fracàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada