Durant uns anys van florir pels nostres pobles i ciutats les oficines bancàries, com si visquéssim una primavera permanent. Eren els anys vuitanta i a cada cantonada que tingués una situació mínimament decent, moderadament cèntrica (ni tan sols calia que fóra al centre-centre) hi havia bofetades entre els bancaris per a comprar locals. Alguns propietaris de locals (en conec més d'un) van fer el seu agost i van penjar els hàbits de botiguer/era.
Gairebé pels mateixos anys, van proliferar els local de llumetes vermelles, adequadament impulsats per la proliferació de diner fàcil (liquiditat convenientment injectada per les entitats bancàries que lluitaven per veure qui comptabilitzava més hipotèques i crèdits promotor). Eren locals petits i simpàtics, encara regentats i servits per fèmines locals; els especímens d'importació encara trigarien a arribar. A Palamós en vaig arribar a comptabilitar 17 -quan jo tenia cap a divuit anyets-. En aquest negociat, en pocs anys hi va haver el que jo anomeno el fenòmen de l'hipermercat. De sobte es van anar imposant els grans magatzems del sexe (perquè ens entenguem: tipus Eclipse -Mont-ras-, Edén -Malianta- o La Lluna -Riudellots), i el mercat es va obrir a treballadores sexuals primer de l'Europa de l'Est, després de Llatinoamèrica i més tard de l'Àfrica negra.
Un fenòmen una mica més tardà, cap a la segona meitat de la dècada dels vuitanta, any amunt, any avall, va ser l'aparició com bolets de tardor de les immobiliàries. Muntar la immobiliària "Pepita" no tenia cap barrera d'entrada, i poques de sortida: només calia un local de 20 metres quadrats, una taula, tres cadires i un ordinador (comprat a Carrefour de rebaixes, amb disc dur d'estar per casa). Fins ben entrat l'any 2005, encara s'obrien noves immobiliàries que oferien l'"oru i el moru", amb departaments annexes de concessió de crèdits -altrament anomenats "xiringuitos financers".
I llavors va venir el 2007, i la fallida de Lehman Brothers, i la fallida d'Islàndia, i tot se'n va anar a rodar. Van començar a tancar els bancs, els prostíbuls que s'anunciaven amb limousines van començar a patir una inquietant davallada de clientela i les immobiliàries van abaixar persianes metàl·liques de forma permanent, i la Pepita va tornar a regentar la perruqueria de tota la vida.
Però apareix un fenòmen nou, primer molt silent, en forma de restaurant xinès (també als vuitanta, però amb discreció, sense fer soroll, quasi sense que ningú semblés haver-se'n assebentat), anomenat Gran Muralla, Pekin 2 o Cantón. I durant molts anys, dels xinesos només sabíem que s'organitzaven en "Tríades" (ho havíem vist en alguna pel·lícula), que no es morien mai perquè als cementiris no n'hi havia cap, que vivien molts en una sola casa -que feia molta pudor de fregit- i que si no volíem patir, quan anàvem a sopar al xinès era millor que no ens féssim gaire preguntes sobre com estava cuinat el que ens posaven al plat.
Però llavors amb la crisi va canviar el paradigma. Van seguir sense fer soroll, però vam aparèixer de sota les catifes. Primer muntant "todoaciens" (anys 90) en locals de tipus mig i molt ben situats. Llavors muntant bars o adquirint-los de fauna local (el fenòmen va començar a Barcelona i es va anar extenent com la pólvora), després supermercats cada vegada més grans (pagant preus al comptat que ningú més no podia -ni pot- pagar) i finalment, i aquí estem ara, les perruqueries xineses, que també són supermercats perquè de la mateixa manera que et pentinen o et fan un tallat de cabells et fan manicura, pedicura, reflexologia podal i tota mena de massatges, sense i amb final feliç (males llengües diuen que són aquests darrers els que proliferen).
De forma no empírica del tot puc afirmar que entre Palamós i Sant Antoine sur Mer, els locals més grans oberts al públic els darrers dos anys pertanyen a ciutadans de la noble i comunista terra xinesa: només a títol d'exemple: un restaurant wok a la carretera de Palamós on deuen haver-hi vuitanta o noranta taules; un supermercat davant de casa meva (on hi havia l'antic Orange II i ara hi ha un edifici de 50 ó 60 apartaments construïts des de fa 3 ó 4 anys on només n'hi deu haver mitja dotzena de venunts) anomenat "El Corte de Sant Antoni" i on venen des d'una corretja de gos a un vestit de cerimònia, passant per matamosques, bombetes i faixes ortopèdiques. Quan el senyor Obama pressiona els xinesos per a relaxar la pressió sobre el tipus de canvi del yuan, entenc perfectament per què ho fa. Si no ens espavilem, aviat ens faran fora de casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada