Doncs ja està, ja tenim sobre la taula un altre element de reflexió -brutal, afegeixo- sobre aquesta relació d'amor-odi Catalunya-Espanya que sembla que darrerament no tingui aturador.
La manifestació d'ahir va ser sense dubte quelcom excepcional. El primer fet que fa reflexionar és la diferent natura de la mateixa en comparació amb la del 10 de juny de 2010. Aleshores el poble portava senyeres, era la repulsa del catalanisme assenyat respecte de la sentència del Tribunal Constitucional que esquinçava l'Estatut. Va ser una manifestació transversal, d'afirmació, però que llençava un missatge inequívocament conciliador; com va dir Maragall (avi) era la veu que deia: "Escolta Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana". Però, ai las, Espanya no va escoltar. De fet Espanya escolta poc, i si qui governa és el PP podríem afirmar sense por a equivocar-nos gaire que no escolta gens.
Segurament la d'ahir és una manifestació que en bona part és un punt força final respecte de la via conciliadora que marcava el 10J. Ahir hi havia un mar d'estelades. De fet, al menys a la zona que vaig conseguir recórrer (de Provença-Passeig de Gràcia a Gran Via Passeig de Gràcia), en poc més de 3 hores i mitja, per cada senyera hi havia 10 estelades.
Un altre element de reflexió és l'exemple de civisme que van donar pràcticament la totalitat dels participants. A part de 3 elements subversius que van cremar una bandera espanyola i una de francesa, no va passar res i sóc dels que pensa que hi havia més havia 1,5 milions d'ànimes que no pas 600.000 com alguns s'entesten a afirmar. No va ser una manifestació en contra de, sinó a favor de, no es tractava de negar Espanya (amb qui ens uneix una història comuna i uns llaços que transcendeixen la pura relació comercial) sinó d'afirmar Catalunya, de dir ben clar i ben fort, que ja n'hi ha prou, que si no s'escolta el poble, aquest sap com fer-se escoltar.
En tercer lloc es va tractar altra vegada d'una manifestació de gent normal. En el meu vessant d'antropòleg (hi vaig anar per absoluta convicció, però no vaig poder evitar posar-hi el toc d'anàlisi), no vaig detectar-hi les minories d'exaltats que al matí pul·lulaven pel Fosar de les Moreres. Els de "guerra contra el capital", "socialisme o mort", els deixebles del PSAN o d'HB n'eren una veritable minoria minoritària. A la mani hi havia sobre tot, insisteixo, gent corrent. Famílies senceres, arribades de tots els racons del Principat, fins i tot de Perpinyà (7 autocars, en un dia laborable, que no està gens malament): avis, nens, gent amb crosses, amb cadira de rodes, joves, parelles, colles d'amics i tothom, gairebé sense excepció reivindicant amb civisme i normalitat. Això sí que és un veritable motiu per afirmar: "Que n'aprenguin"....
I per últim, aquesta transversalitat era també molt plural. Hi havia, cert, el catalanet de barretina de tota la vida, però també gent de raça negra, indis, gent de parla castellana, gent corrent, insisteixo, que volia expressar que n'està tipa i que malgrat que potser el concert econòmic ho hagués pogut arreglar, ara potser ni això. Declaracions com les d'en Guardiola des de New York són un cop de puny a Madrit (concepte). No se'n saben avenir, i no saben com combratre-ho, per això, la negativa és la seva única resposta. Si poguéssin tornarien a enviar els tancs, però gràcies a Déu, els temps han canviat i això ja no succeirà mai més (encara que hi ha militars que treurien les pistoles altra vegada).
Mai a la meva vida havia vist res d'igual. Una veritable marea humana reivindicant pacíficament que la paciència del poble té un límit, malgrat els polítics que suposadament ens representen. L'exemple que van donar tots plegats una vegada es van saber les xifres de participació van ser previsibles, i en la majoria dels casos, sobre tot en la dels que practiquen el negacionisme, lamentables. La vicepresidenta de les Espanyes seguia entestada en el discurs del ara no toca i el tots junts ho farem, separats ens enfonsarem. Mundos, ABCs i Razones només parlen de radicalitat, xantantge i d'altres perles, i, és clar, demanen al govern espanyol que no cedeixi. Aquestes actituts són les que -i no entenc que no ho vegin- estan sumant dia a dia adeptes a la causa independentista.
Ara només cal que els polítics catalans estiguin a l'alçada. Una part important del poble ha parlat amb veu clara i ferma, sense fer "la puta i la ramoneta" de la que s'ha acusat tantes vegades la classe política, sobre tot la Convergent. Qui no vulgui entendre-ho és que no té ni dos dits de front. A veure què passa el dia 20. Si -com presumible- no passa res, no hi ha cap concessió de veritat, aleshores, hi haurà un element més de justificació de qualsevol acció que inicïi el President Mas. Tot va confirmant aquella tardor calenta de la que escrivíem abans de l'estiu. Si més no, i la crisi no acaba abans amb nosaltres, serà divertit i històric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada