Avui es tanca la meitat de l'any. Un semestre que ha estat com gairebé tot darrerement: intens en notícies colpidores, en globalitat, en contradiccions, en espectacle mediàtic, en alts i baixos.
Aìxò darrer ha estat avui especialment significatiu. Com a conseqüència de -a priori- l'èxit de les tesis italianes i espanyoles, conxorxades contra l'Alemània de la rigidesa i l'austeritat, les primes de risc espanyoles i italiana han baixat de forma espectacular (tornen a situar-se, en el cas espanyol, per sota dels 490 punts bàsics) i en contrapartida (o com a conseqüència, ja no sé on queden en economia les relacions causa-efecte) les borses han pujat en xifres espectaculars. En el cas de l'IBEX 35, en més d'un 6%, que no és una cosa banal.
Tot això no acaba de fer altre que corroborar les tesis de que cal més economia real i menys economia financera; de que cal prendre decisions urgents i importants sobre l'harmonització de les polítiques fiscals a l'Europa de l'Euro; de que cal renunciar a la sobirania nacional per entrar en un sistema de sobiranies compartides.
El que ha passat aquests darrers dos dies és un crit a l'esperança. És un missatge que es pot combatre l'especulació si hi ha un missatge clar. Si els especuladors saben que s'han de comportar cada dia com si fos el Yom Kipur, aleshores potser sí que hi podria tornar a haver una convergència entre economia real i economia financera.
Conclou un semestre amb la consciència més clara que tal vegada l'Europa de l'Euro no és una entel·lequia que està condemnada al fracàs. S'acaba el semestre amb l'esperança que una altra Europa és possible. Més disciplinada, sense dubte (l'època de les vaques grasses permanents i l'orgia de diner barat ja no tornarà), però menys austera, menys alemanya. Potser el Consell Europeu d'ahir ha estat un rebulsiu. Tant de bo sigui així.
Un semestre que s'acaba amb una enquesta del CEO de Catalunya en el que per primera vegada a la història un percentatge superior al 51% es postul·laria a favor de la independència de Catalunya si li féssin aquesta pregunta a les urnes. Potser les sentències dels tribunals espanyols contra el Català; potser l'espoliació sistemàtica dels nostres recursos, sense pràcticament contrapartides en inversió (les contrapartides arribaran més tard, diuen); potser perquè, amb independència de la llengua que parlem i del color de la nostra pell, ens estem cansant de fer l'idiota, de que se'ns pixin al cim i ens diguin que plou.
Un semestre en el que la manera de fer periodisme en relació a l'inici d'any ja ha tornat a canviar. Si ens confabulem tots plegats, som capacos de canviar coses. Potser només ho pensem, però la passa és signficativa. El que està clar és que a partir d'ara, ens haurem de questionar moltes més coses de les que teniem en previsió.
Em voldria quedar amb la idea de que aquest semestre han passat coses que permeten entreveure una mica de llum al final de molts túnels.
ai, Jaume, tant de bo el teu optimisme no sigui debades!
ResponEliminaJo em segueixo preguntant com ens ho farem per tornar el que devem a fora: una xifra que ronda els dos bilions i que demanaria un superàvit comercial equivalent; i com s'ho faran els grecs i també els italians.
Jo no veig cap victòria enlloc, cap llum al final d'un túnel: un cop més ha guanyat la por! Com al referèndum d'Irlanda, com a les eleccions gregues... com passaria aquí si la cosa anés de debó. Al final Alemanya no ha gosat treure's el llast del sud -cosa que,segons jo i potser segons la mateixa Merkel,acabaria beneficiant el sud- com nosaltres no gosaríem treure'ns el nostre.
L'acord d'aquest divendres insufla l'euro, això és ben cert, però la resta roman com abans: un atur escandalós, unes retallades brutals -per conviccions profundes, segons declara Mariano-, i la precarietat i els salaris baixos com única arma per guanyar competitivitat.
Ho sento, però jo segueixo envejant Islàndia.