Les capacitats ocultes dels polítics espanyols no deixen de sorprendre'm. De vegades estic convençut de la més absoluta mediocritat de la gran majoria d'ells (el sr. Mariano Rajoy I, El breve, n'és un exemple aclaparador: als fòrums internacionals ningú no se'l pren seriosament, i no només perquè no parli ni una paraula d'anglès...), però d'altres, la seva imaginació proverbial em fa treure'm el barret.
La consellera d'educació del govern aragonès (coalicció entre Partido Popular i Partido Aragonés Regional), senyora Dolores Serrat -nascuda a Ripoll i viscuda a la mateixa ciutat fins als 18 anys per a més dades- anunciava ahir en roda de premsa que al nou projecte de llei de llengües regionals de la simpàtica autonomia aragonesa, hi figura la que es parla a la Franja de Ponent (territori on la Mequinensa del malhaurat Jesús Moncada n'és la ciutat més important), com a Aragonès Oriental.
La cosa és tan extraordinària que, o es tracta d'una innocentada de 28 de desembre anticipada -cosa que desafortunadament no som tan ingenus d'imaginar- o es tracta d'un exercici d'imaginació extraordinari amanit amb un raig d'estupidesa, una espurna d'incultura i un polsim d'enveja rabiosa contra Catalunya i tot el que fa olor de Català.
El problema però és que aquesta incultura, procedent de gent suposadament ben formada, que ha estudiat a la universitat, -la tal Serrat, per exemple, ha passat per la Facultat de medicina de Zaragoza- no és pròpiament tal, sinó la més vulgar expressió de pura ràbia política de la més baixa estopa (del més baix to, que diria el Mas del Polònia). Serà per la collonada de les obres d'art sacre que són al museu diocesà de Lleida? (capaços són).
És fer política basada en l'odi a la diferència i en l'enveja que els suposa la riquesa extraordinària del català (la notícia salta avui que acomiadem amb profunda tristesa a un mestre i divulgador infatigable de la llengua catalana, l'Emili Teixidor) contra la que els mediocres, els pusilànims, els idiotes en definitiva -en la més pura acepció de la paraula- només tenen una arma, l'intent de destrucció, d'anihilació.
De fet, no cal anar gaire lluny, això és el que va provar de fer reiteradament el cigronet Franco (i ho va aconseguir parcialment, com a mínim al País Valencià). Per això amb aquesta llei pretenen impedir que s'ensenyi a les escoles la llengua Catalana, que és la que parlen amb orgull els ciutadans de la Franja, entre els que -per cert- i tinc un molt bon amic i company d'universitat que ara ocupa un càrrec directiu al Banc d'Espanya. Com serà de gruixut l'afer que fins i tot el Ministre d'Educació, el senyor Wert (que tant estimen els rectors de les Universitats peninsulars) s'ha pronunciat en ser interpel·lat per un periodista (contestant en un impecable català), que a ell li sembla "que el que es parla a la Franja de Ponent" és Català.
En fi, avui comentava amb uns estrangers en una reunió de treball que crec que hauríem de fer com a Itàlia: implantar un govern de gestors professionals a tots els àmbits i portar a la foguera (en sentit figurat, òbviament) les 15 autonomies del "café para todos" d'una maleïda vegada. I si aquesta que tenim ara és l'Espanya amb la que em de conviure, ja se la poden confitar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada