Estem al cinquè dia de campanya per les autonòmiques catalanes i el panorama és d'allò més, diguem-ne, entretingut. Benvinguts al circ de les eleccions catalanes (amb això no vull dir que només les eleccions catalanes siguin un circ, però és el circ que toca ara) i al circ de l'Espanya cañí. Voldria que demà fos ja el 12 de maig per acabar amb aquest martiri, pensar que encara queden 13 dies de campanya em posa la pell de gallina.
Els darrers dies l'inefable Pedro Sánchez ens ha tingut entretingut amb les seves vacances de meditació sobre si plegava o es quedava. Circ. Jo m'hagués jugat molts diners a que continuava, tot i que el president ha tingut molta gent amb l'ai al cor fins aquest matí. Si algú sap de cops d'efecte i jugades mestres aquest és en Pedro Sánchez (molt per davant de l'altre mestre de les jugades mestres, el nostrat Carles Puigdemont).
Ara bé, quan el president ha sentit a la seva pròpia carn els atacs despiatats de la dreta política, mediàtica i judicial (si no pots legalment amb el teu adversari fes totes les trampes que et permeti el sistema) estic del tot convençut que ha pensat de debò, encara que només sigui un moment, en tirar la tovallola. Segurament també ho ha utilitzat com a subterfugi per animar la campanya electoral catalana, però indubtablement, la imputació de la seva dona l'ha hagut d'afectar.
Imaginin-se com ho devia patir en Sandro Rossell, que va passar gairebé dos anys en presó preventiva. O com es devien sentir en Jordi Cuixart o en Jordi Sánchez (curiosament -sarcasme!- la jutgessa que els va engarjolar va ser la mateixa que va empresonar en Sandro: la Carmen Lamela...una gran demòcrata), que es van passar tres anys i mig a la presó pel grandíssim delicte de pujar al cim d'un cotxe de la guardia civil i demanar als manifestants davant la conselleria d'economia que se n'anessin a casa. Avui, recordar-ho em posa la pell de gallina, però així és la justícia d'herència franquista: ho porten a l'ADN i no ho poden evitar.
Una prova més de que Espanya és una democràcia imperfecta i que la justícia espanyola no porta una bena als ulls quan no interessa a la dreta política i/o econòmica. L'Espanya política va a la deriva auspiciada per l'odi visceral de les, valgui la redundància, dues Espanyes. Vegin el que, després de saber-se la continuació de Sánchez, escrivia aquest matí Alerta Digital: "..aquest personatge sinistre, després de ser expulsat del seu partit, es va formar a les clavegueres satàniques per servir-los d'agutzil obedient i lacai per dur a terme els seus projectes somniats...". I afegeix (ho deixo en Castellà, per a fer-ho totalment literal): "¿Cómo puede tener millones de partidarios un tipo así? ¿No se dan cuenta de que también ha destrozado el socialismo español, convirtiéndolo en una orgía de corrupción y vicio? ¿Qué le ha ocurrido a España para que vote en las urnas y defienda en las calles tanta toxicidad y miseria? La España sanchista se parece cada día más a la que defendía a Hitler en vísperas de la II Guerra Mundial y a la que llamaba al asesino Stalin "padrecito". Es una España enferma que confunde el bien y el mal y presta su apoyo al lado oscuro y tenebroso".
Això, amics lectors, és avui, una part d'Espanya (i a aquests, que practiquen terrorisme escrit -jutgin vostès mateixos- ningú els portarà a tribunals). El fantasma de la Guerra Civil és més viu que mai.
I a Catalunya? Doncs superat el tràngol del president que permet al senyor Salvador Illa respirar més tranquil, el panorama és certament interessant.
Setze candidatures concorren a les eleccions del proper 12 de maig. D'aquestes, només 8 tenen opcions reals d'entrar al Parlament (Aliança Catalana, CUP, Esquerra, Junts, Sumar, PSC, PP i VOX) i les enquestes, totes, donen com a guanyador al PSC. Segona la darrera enquesta disponible (Vilaweb), guanyador amb 40 escons però, d'una Catalunya ingovernable, donat el pronòstic de Junts com a segon partit (amb el seu líder Puigdemont que afirma -amb tots els dubtes que em mereixen avui les afirmacions dels polítics- que o guanya o plega) amb fins a 34 escons pels 27 d'Esquerra.
És increïble que no hi hagi debat sobre programes polítics i tot es basi en l'intent sistemàtic de destrucció de l'adversari, i aquí no hi ha colors ni banderes. Tots van contra tots, cosa fàcil de comprendre en el paradigma de la mentida i la immediatesa, però difícil de pair. Ningú no pensa de debò en els contribuents ni en el llarg termini.
Més difícil és encara entendre determinats fenòmens: com és possible que hi hagi aquest odi caïnita entre els de Junts i els d'ERC? Com és possible que l'independentisme sigui incapaç de capitalitzar els indults i l'amnistia? Per què s'odïen tant? Com és possible que la dreta continui atiant l'odi i l'anticatalanisme fent campanya a Catalunya? Com és possible que hi hagi gent que digui que votarà Aliança per Catalunya? Misteris de l'ànima humana.
El panorama més probable, vista la incapacitat per la negociació i el pacte que tenen els polítics Catalans és un bucle sense fi de repetició electoral. Si no, temps al temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada