Sant Silvestre

Vaig arribar a final de l'any 2011 amb dos simples desitjos, que ni tan sols m'atreveixo a anomenar propòsits, perquè d'aquests en tinc molts més i no sóc pas dels que penso que calgui esperar a finals d'any per a començar amb la llista d'objectius i de bons propòsits (per què no es pot deixar de fumar el 15 d'abril o aprendre anglès el 22 de maig?).

La qüestió és que em venia molt de gust acabar l'any participant en una de les moltes curses populars que cada vegada proliferen més per les nostres terres. Ara sembla que córrer estigui de moda, com qualsevol cosa relacionada amb la pràctica de l'esport, però els que fa molts anys que ho fem, malgrat que no deixa de sorprendre'ns aquesta fal·lera i aquesta competitivitat, de vegades malentesa, fins i tot ens fa certa gràcia (és extraordinari veure la preparació i els equipaments del personal). I vaig voler-ho fer acompanyat. Amb la complicitat del meu fill gran, l'Adrià, ens vam apuntar tots dos a la Sant Silvestre de Girona. Era la primera vegada que jo participava en una cursa de fi d'any, i era també la primera cursa "oficial" del meu fill (tot i que ja va participar, sense dorsal per no tenir encara l'edat legal, a la cursa del carrer Nou de Girona del mes d'octubre, i a la mataró per la marató, de fa 3 setmanes).

Sort que ens hi vam apuntar de seguida, car, per aquesta moda de què parlava, en pocs dies es van cobrir les 1.400 places (rècord absolut d'una cursa que cada any ha tingut més participants que l'anterior). I l'experiència va valer la pena sobradament. No només perquè l'Adrià, sense ser un fondista, es va portar com un lleó i vam fer la cursa a ritme de 5,20' per kilòmetre, que no està gens malament i que ens hem promès amb l'Adrià que l'any vinent baixarem fins als 4,55' o 5,00' com a màxim, sino perquè la convocatòria va ser una veritable festa.

Aquesta cursa, a diferència de la cursa popular del Carrer Nou (que en la seva edició de 2011 ha estat un veritable despropòsit d'organització, un caos i, al final, pel preu pagat per la inscripció, una sobirana presa de pèl), estava ben organitzada per l'Ajuntament de Girona, amb una inscripció assequible (fins i tot barata, pel que t'acaben donant a l'acabar la cursa), i amb un esperit lúdic i festiu sensacional, que el fa sentir a un encara més content de poder-hi formar part. Voldria destaca el lliurament a cada participant d'un barret de Pare Noël o el concurs de corredors disfressants que ens va permetre córrer entre raïms, ramats de vaques, arbres de nadal o tortugues Ninja. Fins i tot vaig veure un participats que corria descalç. En fi, que vam acabar satisfets d'haver pogut participar en aquella festa magnífica el darrer dia de l'any 2011.

I el segon desig té a veure també amb el córrer. Després d'uns quants anys de somniar-ho i no atrevir-me, he acabat l'any inscrivint-me a la Marató de Barcelona. He fet moltes mitjes maratons (de fet en corro com a mínim 6 cada any), però mai una marató sencera, i penso que els 45 anys és un bon moment per a probar-ho. Tinc gairebé 3 mesos per a preparar-me, i ....que Déu ens agafi confessats.