759 milions de raons

L'afer dels 759 milions impagats de forma il·legal, o com a mínim al·legal, per part de l'administració espanyola i les conseqüències que n'han transcendit públicament posen de manifest ara ja de forma més que evident algunes percepcions que molts ciutadans del carrer tenim des de fa temps:

1. La situació de les finances públiques de Catalunya penja d'un fil. La qüestió, vist el lamentable especatacle d'aquest Nadal (i mesos anteriors) és quant trigarà a petar, perquè al meu negociat, del que està passant se'n diu suspensió de pagaments de facto i no s'albira que la cosa hagi de canviar substancialment als propers mesos.

2. Sense un finançament que es pugui controlar des de Catalunya de forma total o majoritària, l'autonomia, el federalisme i d'altres mandangues eufemístiques són una pura entel·lèquia. L'única independència de veritat no té a veure tant amb banderes, llengües i d'altres fets que configuren l'ànima d'un poble (que també, òbviament), sinó més aviat amb la capacitat d'un determinat col·lectiu de gestionar els seus ingressos i les seves despeses.

3. En la mateixa línia, sense possibilitats d'obtenir finançament a un preu raonable via emissió de deute (que, recordem, necessita de l'autorització del ministeri d'economia), la capacitat de maniobra de la Generalitat és francament escassa, perquè en una crisi global i en particular de la magnitut que afecta especialment per aquests paratges del Sud, la possibilitat de generar ingressos incrementals és limitada, mentre que els interessos dels préstecs, el pagaments a proveïdors i les nòmines dels 230.000 funcionaris catalans cauen cada mes (i dos mesos cauen de forma doble en el darrer cas). 

4. L'Estat ho ha fet molt bé aquests darrers anys amb la política del "café para todos" de la que escrivia fa uns dies en aquest mateix blog: ha transferit el gruix de la despesa (política sanitària, de seguretat, d'educació, de benestar social, i d'altres bagateles com ara la Renfe), sense que hi hagi hagut una paritat en la transferència dels ingressos necessaris. La famosa llei de la dependència n'és un dels darrers exponents més clars.

5. Aquesta mateixa estratègia, sibil·lina i perversa, és la que ara donarà ales a la política de recentralització amb l'excusa brandada a tort i a dret pel govern central sobre tot als forums de les institucions europees -amb independència de quin sigui el seu color polític-, que són les autonomies les que malbaraten els recursos i les responsables de que Espanya no compleixi amb els objectius de dèficit, i que per tant se les ha de controlar molt de prop.

6. Si l'Estat ha d'acabar intervenint les finances catalanes i rescatar Catalunya, la nostra autonomia es veurà substancialment afectada. Ja mai més res no serà igual que ara.

7. Algú s'ha fixat que ens bascos no parlen mai de problemes de finançament ni d'ajuntaments rescatats per les diputacions forals?

Conclusió: estem en un atzucac de molt difícil sortida. Mal m'està dir-ho però una de les poques esperances, des d'un punt de vista polític, és que donat que la situació de les finances valencianes és encara pitjor que la catalana, el govern central probablement obrirà la caixa d'una forma més generosa i sense tantes conseqüències polítiques que si la situació fóra a l'inrevés.

Ens esperen temps interessants. Bona entrada d'any.