Quedo una mica sorprès (i dic només una mica perquè a dia d'avui ja gairebé he esgotat la meva capacitat de sorpresa) en veure el tractament que la premsa en general ret a la figura de Manuel Fraga Iribarne. Estic d'acord en la idea que tothom ha de tenir el dret i la oportunitat de tornar a començar i d'esmenar passats foscos o poc nobles, però hi ha principis fonamentals, com el de la dignitat, que estan per damunt de la correcció política.
Només cal veure algunes de les figures que hi havia al seu enterrament, començant per el cardenal Rouco Varela (de qui amb encert en Lluís Llach va dir que tenia l'ànima més negra que el carbó), i continuant per l'Aznar, que ha glossat la seva figura com la d'un gran estadista (i de fet, en altres paraules el socialista Pérez Rubalcaba deia més o menys el mateix). Estic d'acord en que aquest senyor va saber reconvertir-se parcialment, al menys de cara a la galeria (de ministre franquista que ordenava persecucions i tortures a ponent de la constitució del 78 o president de comunitat autònoma que entrava a la plaça de l'Obradoiro al so de més d'un centenar de gaites), però mai va perdre aquell autoritarisme franquista que va presidir la major part de la seva carrera política. Mai va deixar de ser un feixista reconvertit. Perdonar sí, però oblidar no. En parlava aquest cap de setmana passat amb un bon amic gironí, jo entenc que als que els va tocar viure el franquisme van fer allò que van poder per a senzillament anar sobrevivint, i que a aquests (la immensa majoria) no se'ls pot titllar de col·laboracionistes, però els que després se la van donar d'heroïs de la resistència (els que més criden sol coincidir que van estar amagats com rates) o els que van col·laborar tot el que van poder amb el règim, em mereixen més aviat poc respecte, i aquest és el cas del senyor Fraga. Com va dir Miguel de Unamuno, va vèncer però no va convèncer (al menys a mi).
En un cas similar d'exaltació acrítica d'un altre personatge fosc, també en el seu dia vaig quedar garratibat en veure el tractament que els mitjans i molts ciutadans de carrer dispensaven al Sr. Juan Antonio Samaranch Torelló arran de la seva mort l'abril del 2010. Com si hagués estat un heroi pels catalans. Com si la concessió dels Jocs Olímpics de Barcelona hagués depengut d'ell. De fet, fins i tot en un lloc tan poc sospitós com el pavelló de Fontajau de Girona, en un partit del Sant Josep, es va demanar per megafonia un minut de silenci i que tothom es posés dret. Els meus principis em va impedir seguir la massa que de forma totalment autòmata es va aixecar i en un exercici al·lucinant d'hipocresia col·lectiva tothom o gairebé tothom, dempeus, va adquirir un posat seriós, com de condol i tristesa. Doncs jo em vaig negar a seguir la comèdia. El fet que digués allò de "à la ville de ... Barsalona, Espagne", no l'exonera d'un passat que té més ombres que no pas clarors.
La falta de memòria ens pot portar a repetir errors del passat i el passat d'aquest racó de món en el que ens ha tocat viure és prou truculent com per a tornar-lo repetir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada