Baltasar Garzón

Del jutge Baltasar Garzón es poden dir probablement moltes coses, i segurament la seva personalitat té tantes llums com ombres, o fins i tot, com tots els personatges públic amb deix megalomaníac, més ombres que llums, però quan determinades actuacions de persones, públiques o anònimes contribueixen a millorar el col·lectiu de mamífers amb vestits que anomenem societat, cal, si més no, un reconeixement.

Una de les grans actuacions de Garzón va ser la instrucció del procés internacional de cerca i captura del dictador xilè Augusto Pinochet, assessí i genocida que va venir a Espanya al 1975 i amb cara de gran tristesa va manifestar que havia vingut a l'enterrament d'una gran persona. Reconec que el fet de veure Pinochet retingut a Londres durant més de tres mesos em va fer tornar a creure en l'ésser humà, en el sentit més "frommià" del terme (Frommià: neologisme inexistent que es refereix al pensament del genial Eric Fromm).

Garzón ha promogut i dirigit actuacions judicials memorables que demostren, com a mínim, una voluntad d'impartir justícia en el sentit més moral del terme (actuacions contra el tràfic de droga, actuacions contre la dictadura franquista, contre un corrupte anomenat Jesús Gil o un "premier" italià anomenat Silvio Berlusconi, o "il cavalieri" entre d'altres). D'altres de les seves gestes, en el camp del terrorisme (tant basc com català - Terra Lliure -), són més discutibles o fins i tot arbitràries, però objectivament parlant té més coses positives que negatives. I en això em trec el barret.

Especialment aquests dies, amb la instrucció del cas "vestits valencians", no puc estar-me de pensar que si no fós pel jutge Garzón, que va promoure i autoritzar les gravacions dels telèfons mòbils dels implicats a l'anomenada trama Gürtel, no podríem gaudir de les perles amb les que els mitjans ens estan regalant aquests dies; només per això, el jutge Garzón és un deportat polític a Bruseles (una víctima de la dreta de tota la vida que continua manant a Espanya i a la resta del món, com si res no hagués canviat). De fet Garzón  és una de les gran víctimes de la democràcia espanyola.

Ahir sentia la transcripció de dues gravacions de converses telefòniques, l'una entre aquell senyor dels rellotges de cent mil euros, un tal Ricardo Costa, ara caigut en desgràcia. El tal Costa li demana al tal Bigotes (batejat com aÀlvaro Pombo) 100 grams de caviar per el sopar de la nit de Nadal (allò que molts catalans de fet i de dret anomenen "nit bona"). Total que el tal Bigotes li respon al tal Costa que "hará lo que pueda", perquè el tal Costa li demana amb només 48 hores d'antelació, i com tots us podeu imaginar, 100 grams de beluga, ni es troben a les prestatgeries de Mercadona ni  els mortals ordinaris podem comprar. Però la cosa magna és la conversa a tres entre el Bigotes, el Francisco Camps (Paco pels amics íntims) i la seva dona, de la que tinc la desgràcia de no recordar el nom. En la primera part de la transcripció el Paquito agraeix al Bigotes els regals de Nadal que ha fet arribar a la família Camps (2009) en una declaració d'amor farcida d'esperpent, que culmina amb que han de quedar per estimar-se més intimament...En la segona part, la intervenció de la costella del Paquito ja és una summa categòrica, un exercici teològic, una obra magna. La senyora en qüestió li diu que "se ha pasado 20 pueblos con los regalos" amb profussió de respecte digna dels que tenen per principi l'estultícia i la misèria dels béns materials.

Només per poder gaudir d'aquestes petites satisfaccions paga la pena que en el món existeixin persones com el jutge Baltasar Garzón. Vagi per a ell, des d'aquestes humils línies, el meu més sincer agraïment.