Gran Bretanya i Escòcia

El poble britànic m'ha produït sempre un sentiment dual, ja que es tracta d'un col·lectiu que, en la meva modesta opinió, és capaç del millor i del pitjor. Entre els grans retrets, l'abandonament del poble català el 1714 malgrat una aliança que garantia el suport britànic per lluitar juntament amb els Àustries contra els borbons espanyols i francesos, o el llegat colonial, farcit d'actes ignominiosos, o ja més a prop en el temps, els ramats de ciutadans de baix perfil, ampla panxa, tatuatges coloristes i fetges assedegats d'alcohol, que poblen els hotels de Salou o Lloret de Mar durant els mesos d'estiu.

Tampoc no ha estat gens lleial amb la idea de la construcció europea la posició contrària que en David Cameron va defensar amb vehemència a la darrera cimera de la Unió el passat mes de desembre. En una posició farcida d'intencions polítiques en clau interna, el primer ministre britànic va voler fer un cop d'efecte de cares a la galeria, als seus votants i al seu soci de govern. Els britànics continuen instal·lats en l'euroescepticisme i malgrat ser conscients que l'Europa Continental és un soci clau en les seves transaccions comercials, sempre acaben sentint-se més propers al veí de l'altre costat de l'Atlàntic, potser invocant antigues memòries colonials.

No obstant això, i a tenir una situació econòmica que tampoc és en absolut brillant (dèficit públic molt superior a l'espanyol, uns serveis públics que són una ombla de l'esplendor de l'antic imperi, un sector industrial debastat -a Anglaterra ja no es fabrica gairebé res-, uns problemes racials i d'integració latents, no gens resolts i que esclaten de tant en tant i una creixent dependència del sector serveis, el Regne Unit continua tenint una virtud que li confereix un avantatge diferencial molt important en respecte de gairebé tots els països del món, inclosos els Estats Units.

Aquesta virtud és que la democràcia i la política són veritablement un model. A Gran Bretanya hi ha polítics corruptes, com a tot arreu, però a diferència d'altres països, quan se'ls enxampa dimiteixen, sense excepció, i en algun cas fins i tot es suïciden. A Gran Bretanya es poden expressar lliurement opinions contra tot o contra tothom sense que hi hagi la més mínima sospita de censura (suposo que molts recordaran el famós programa de televisió "Spitting images"; cada vegada que el recordo penso que l'Estat Espanyol continua essent una democràcia de bressol, per no parlar del francès o l'italià). I per arrodonir-ho, la democràcia no només s'exerceix sino que s'hi creu de debò, des de dalt.

Aquesta creença en l'exercici de la democràcia és la que ha permès per exemple, arribar a una solució d'una estabilitat envejable a l'Ulster o al plantejament d'un referèndum per a la independència a Escòcia. Sentia sana enveja aquest vespre quan, tornant de la feina, escoltava a la ràdio el discurs del Prime Minister dient que al seu parer una Gran Bretanya unida és més forta que separada però que si cinc milions d'escocesos han votat al Partit Nacional Escocès de l 'Àlex Salmon, aquest poble té dret a pronunciar-se en referèndum sobre la seva permanència al Regne Unit. Chapeau, barretada i reverència!!!! Això sí que es per a treure's el barret, ja que només cal pensar, entre d'altres, que Escòcia té pràcticament la totalitat del petroli que Anglaterra consumeix. Aquest exercici de la democràcia em provoca admiració i enveja. Algú s'imagina el mateix discurs de la boca del Sr. Rajoy, o del Sr. Talante, per posar dos exemples suposadament antagònics?