Rigor japonès

De petit sentia una gran admiració pel poble japonès. M'impressionava la seva història i trobava el seu imperi un exemple fascinant d'organització i eficàcia. Després de la gran derrota a la Segona Guerra Mundial, la seva capacitat de resorgiment de les pròpies cendres, i mai més ben dit, també em tenia impressionat. Però quan un es va fent gran la immensa majoria de mites moltes vegades acaben relativitzats o fins i tot caiguts.

El primer desencontre el vaig tenir quan un gran amic de Cantàbria va treballar per una empresa japonesa a Madrit.  Em va explicar coses que no em van agradar: jerarquia absolutament rígida, estructura mental molt curta de mires, hipocresia i aparença per un tub (el meu amic s'havia de deixar guanyar a qualsevol cosa que jugués amb el seu cap, ja que guanyar un cap era considerat una manca de respecte).

Després, en la meva etapa de consultor a Deloitte, vaig treballar per Yoshida Española (el fabricant, entre d'altres, de les cremalleres YKK). També vaig acabar enduent-me una decepció. Els japonesos només volien sentir el que tenien preconcebut com a solució (llavors, per què encarregar un estudi, em preguntava aleshores?).

Un tercer element de decepció va arribar quan vaig llegir el llibre de l'escriptora belga Amélie Nothomb "Stupeur et Tremblements" (estupor i tremolors), que va guanyar el Gran Premi de l'Acadèmia Francesa l'any 1999. És un extraordinari retrat en primera persona de la tirania i absurditat de la jerarquització amb què els japonesos veuen la vida. L'Amélie, de fet, va nèixer al Japó, a Kobe (el poble de la vedella de luxe) on el seu pare era l'ambaixador de Bèlgica. Ella parla japonès i va viure i treballar molts anys al japó, però, ai las,  té dos problemes: és dona, i és "gaijin" (estrangera), i això al Japó és gairebé un doble pecat mortal. La novel·la és una petita perla que recomano vivament. De conèixer suficientment la llengua, s'ha de llegir en francès, per a gaudir-la en tot el seu esplendor.

O sigui que als meus trenta i escaig anys, l'admiració pel poble japonès estava francament de capa caiguda. 

Però aquesta setmana he sabut la gota que, per mi, ha fet vessar el got: durant la crisi nuclear de Fukushima de l'any passat, provocada pel terratrèmol primer i el tsumani que va seguir després, a les reunions de gavinet que va celebrar el govern nipó no s'hi va prendre ni una sola nota. Ni es va enregistrar, ni es va filmar. Res de res. No hi ha la més mínima constància documental de les decisions que es van prendre ni del que es va debatre ni del que es va decidir. I això en un país que va ser una de les potències econòmiques mundials fins no fa gaire. Però si fins i tot a les reunions de la comunitat de propietaris s'aixequen actes....Francament, ho trobo tan increïble que no m'ho acabo de creure. On haurà anat a parar el que quedava del rigor japonès? Se l'haurà endut el tsumani de l'any passat?