Transtorn bipolar

El PSC ha tingut històricament problemes de personalitat, que podrien resumir-se en allò que deia la cançó que cantaven Los Panchos: "Como se puede querer...dos mujeres a la vez...y no estar loco". Des que tinc ús de raó sento parlar del corrent catalanista i del corrent espanyolista. En els darrers anys, salvant potser el periode en que Pasqual Maragall va ser President de la Generalitat, la branca més espanyolista es la que ha imposat els seus criteris (els Zaragozas, Montillas, Corbachos, Royes, Chacons, etc....). De fet, el darrer congrés del PSC va beneir de facto un Comité Executiu continuista sense gaire matisos, del que ha quedat clarament exclos el sentiment catalanista que encapçala Ernest Maragall i Montserrat Tura, entre d'altres.

Fins aquí poc a dir, excepte que el congrés continuista de finals de l'any passat no va resoldre el transtorn bipolar del PSC. El primer pas en la resolució d'un problema és el reconeixement de la seva existència, i no sembla que això, aparentment tan senzill, sigui fàcil d'implementar al carrer Nicaragua. El PSC s'entesta tossudament en negar l'existència del problema. El més greu no és que la senyora Chacón (vacuïtat personificada, nulitat d'idees, ambició desmesurada, talant de pacotilla,....una Zapatero bis, vaja) es presenti com a candidata a la secretaria d'un partit (PSOE) de la que ni tan sols, sobre el paper, n'és militant, sinó que per fer-ho hagi d'escenificar posicions tan esperpèntiques com el recurs a la territorialitat i als origens.

Sembla que la senyora Chacón faci notables esforços per renunciar a la seva catalanitat en un clar intent de mostrar espanyolitat a la campanya per la secretaria general del PSOE, fent constant esment als seus origens andalusos, i recordant ahir en una carta a un diari sevillà que s'oposarà "amb carn i ungles al pacte fiscal de CiU (sic)". Cal tan de teatre? Només a títol de recordatori també cal fer esment a que a la manifestació del 10 de Juliol de 2010 en contra de la sentència que retallava l'estatut va ser l'única personalitat rellevant del PSC (o del PSOE) que no hi era. Com lliga l'actitud d'aquesta senyora (que per cert comptarà al Congrés del PSOE amb el suport dels delegats del PSC) amb l'acostament que està fent el PSC darrerament amb CiU (avui primera trobada d'una comissió dels dos partits que té per objectiu explorar vies d'acostament)? Qui es creu després del que estem veient que el PSC existeixi de veritat com a partit que té uns objectius en clau catalana? Qui es creu que el PSC pugui votar (com van reafirmar al darrer congrés) en sentit diferent del PSOE en resolucions que puguin perjudicar Catalunya? Francament, jo crec que ningú.

La senyora Chacón ha obviat (i menyspreat) Catalunya en aquesta campanya, segurament pensant que això li dóna vots. Si això és així, una vegada més estem davant de la lamentable constatació que menystenir Catalunya acaba tenint rèdits electorals a les Espanyes. En el cas que sigui Rubalcaba el guanyador de les eleccions socialistes, la senyora Chacón haurà de tornar a Catalunya més sovint. Què farà aleshores? Probablement dirà que els seus besavis eren de Puigpardines, o de Sant Privat d'en Bas, i que no se la va entendre bé quan algú a Andalusia va escriure que lluitaria amb carn i ungles contre el pacte fiscal que proposa l'Artur Mas.