L'adéu d'en Quim Monzó

Els fidels lectors d'aquest blog saben que sóc un lletraferit i tinc alguns referents literaris que formen part del meu bagatge personal i cultural.  En Quim Monzó i Gómez és un d'ells. 

Ahir a l'edició del diumenge de La Vanguardia li dedicaven un homenatge en forma d'editorial que van titular: "Moltes gràcies, Quim Monzó". Tot i que fos ahir que s'oficialitzés el comiat, de fet, el seu últim article al rotatiu el va escriure el dia 13 de juliol, probablement abans d'anar-se'n de vacances, amb un títol que era possiblement premonitori del seu comiat (en Monzó és enrevessat en tots els aspectes de la teva vida, no debades pateix la síndrome de Tourette i trastorn obsessiu compulsiu) i que, tot parlant de Joe Biden portava per títol: "Com saber si ja ets vell". 

De fet, malgrat que molts intel·lectuals (la majoria m'atreviria a afirmar) no es jubilen a l'edat a la que aspiren a fer-ho la majoria dels mortals, en Quim Monzó també és diferent en aquest sentit, perquè ha anat canviant de facetes en múltiples ocasions al llarg de la seva vida professional. Es va iniciar professionalment com a publicista, però és amb 20 anys que s'introdueix al periodisme, i és en aquella època en que comença a escriure guions televisius i columnes periodístiques.

És molt sorprenent però, que malgrat la seva gran popularitat (tothom a Catalunya i a bona part d'Espanya, coneix Quim Monzó com a escriptor) en Quim només ha escrit dues novel·les en tota la seva carrera professional: "Benzina" i la molt aclamada i traduïda a dotze idiomes "La magnitud de la tragèdia".

La resta de la seva activitat literària ha estat centrada en el conte (on es va iniciar, i de fet va acabar, ja que el seu darrer recull de contes, "Mil cretins", el va escriure i publicar l'any 2007, és a dir fa 17 anys) i prèviament i posteriorment en l'article periodístic. El recordo a les columnes del diumenge al Magazine de La Vanguardia, quan aquest era una veritable revista que s'encartava en el diari del diumenge i que portava per títol "Seré breve". Els que tenen una edat, com jo, segur que el recorden. Era el primer que feia quan comprava La Vanguardia del diumenge, aleshores només en Castellà: llegir l'article d'en Quim Monzó.

Vaig devorar tota l'obra literària de Monzó al anys 80 i 90, quan en Monzó estava en plenitud de facultats literàries i retratava magistralment la decrepitud humana, la solitud, la decadència, el desamor. Allà em vaig enamorar d'una manera d'escriure i d'un tarannà que em recorda molt els estils dels també admirats, entre d'altres, de Ferran Torrent i David Colomer (malauradament traspassat abans d'hora i del que he parlat en diverses ocasions en els meus articles a "Reflexions de Taverna"). 

De fet, aquest darrer, en David Colomer, hagués estat un fidel i merescut successor de Monzó si encara fos viu. Segur que seguiria escrivint amb la fina ironia, ratllant el sarcasme que ha caracteritzat l'obra periodística i literària d'en Quim Monzó.

Com a síntesi, encara que algú em pugui titllar d'apòstata, podria dir que admiro el Monzó que va escriure contes i dues novel·les brillantíssimes i moltíssims articles periodístics molt genials, però també és cert, que el Quim Monzó dels tics de la síndrome de Tourette (que han tingut abans altres genis com ell, per exemple el també escriptor de contes danès Christian Andersen, Mozart, Molière o Napoleon Bonaparte, entre molts d'altres) no va plegar el 13 de Juliol de 2024, en realitat ho va fer, com a mínim, 10 anys abans. Molts dels seus articles de la darrera època es limitaven a comentar algun fet que havia passat en algun país anglosaxó i que estava extret de, per exemple, el New York Times, i la citació o citacions del mitjà en qüestió, acabaven representant més de la meitat del seu article.

Això no treu però, que els 20 anys que ha estat en exercici (en plenitud de facultats) hagin estat d'una genialitat que em fa entendre que encara avui, celebrem els seus escrits. Li desitjo sincerament que, ara que s'ha alliberat d'una obligació que de ben segur que darrerament l'oprimia, es dediqui a gaudir, ara sí, d'una merescuda jubilació, i que aprengui, per fi, a jugar a la butifarra.