El menys dolent dels pactes

Avui, quan s'ha fet públic el "preacord" entre cometes entre Esquerra Republicana i el PSC (en realitat, no ens enganyem, PSOE) després d'una reunió maratoniana ahir a la seu d'ERC que va durar més de nou hores, ja han començat a sorgir les veus dissidents de Junts que consideren que aquest "acord" (del que ells no han format part, és clar) no suposa la sobirania financera de Catalunya i, naturalment, es queixen de manca de garanties del compliment del pacte. 

No estan exempts de raó, però el que més els emprenya és que no siguin ells els que hagin estat capaços d'arrencar un pacte de finançament per a Catalunya i els repapieja el fetge que els que ho han fet siguin els seus eterns -i odiats, és trist però és així- contrincants d'Esquerra Republicana. El sentit de país s'acaba quan alguna de les parts veu amenaçat el seu protagonisme i el seu poder (potencial o real). 

Allò perfecte és incompatible amb el que és possible, diuen els manuals de negociació política, i certament, s'han de donar una multiplicitat de circumstàncies per tal que el que han "pre-acordat" els socialistes i Esquerra acabi essent una realitat, i a més a més, tots som conscients dels reiterats incompliments del socialites, especialment quan es tracta de Catalunya, però ningú no pot negar que estem davant d'un extraordinari avenç. 

Mai abans s'havia parlat de finançament singular amb la fermesa d'aquest document. Després quedarà en paper mullat, segurament, i els Juntaires acabaran dient que els socialistes ens han enganyat una vegada més, però havent llegit el document de principis és indubtable que constitueix un gran avenç. Tan feble i condicional com vostès vulguin, però, una gran passa endavant en definitiva.

També naturalment els de Junts invocaran la unitat d'acció a Madrid (un altre clàssic) i faran cants de sirena a ERC perquè facin front comú per a arrencar més concessions al PSOE a les negociacions dels pressupostos, però, és clar, quina credibilitat té un partit que va abandonar el govern de la Generalitat per purs interessos partidistes? Més aviat poc, o al meu parer, més aviat cap.

L'acord d'investidura entre el PSC i ERC no és, ni de bon tros, perfecte, ni segurament el que molts dels ciutadans de Catalunya compromesos amb el progrés del país, la seva economia, la seva llengua i la seva cultura, voldríem, però és -sense cap mena de dubte- el menys dolent dels pactes. DE debò algú vol una paràlisi que duri com a mínim 6 mesos més?

A ERC, que després de dues derrotes electorals consecutives i l'escàndol -incomprensible- dels rètols dels Maragall, no es poden permetre el luxe de concórrer a unes altres eleccions que no farien més que consolidar una desfeta colosal. 

I per a Junts, ho vam veure a les darreres eleccions, el rumb erràtic i ultra personalista centrat en la figura de Puigdemont que ha adquirit el partit els darrers temps, el fan molt poc fiable com a partit, i malgrat el patriotisme (per a uns i per a d'altres) de molts Catalans -pensin com pensin-, molts d'ells són ja com els gats escaldats que de l'aigua calenta fugen.

Kamala Harris, una cursa molt llarga per endavant

En un món globalitzat on els esdeveniments es succeeixen sense pietat i en el que el que era de plena vigència només ahir avui ja és del tot obsolet, no és gens d'estranyar el gir que ha pres la campanya electoral nord-americana amb l'anunci del pas al costat de Joe Biden.

El partit demòcrata tenia retinguts per part dels donants afins més de 90 milions de dòlars de grans mecenes de la causa demòcrata molt descontents després del debat electoral entre Biden i Trump a la CNN. La retenció dels diners obeïa a una maniobra de pressió per forçar Biden a anunciar la seva retirada de la candidatura. Al final, la realitat que molts vaticinàvem ha acabat imposant-se. Sorprèn més però, que la vice-presidenta hagi aconseguit el recolzament necessari en una setmana i no li hagi ni tan sols calgut esperar al congrés demòcrata del mes d'agost per a aconseguir la nominació. Especialment si tenim en compte el baix perfil que Harris ha mostrat durant tot el mandat.

Sorprèn especialment perquè hi havia moltes reticències inicials a donar suport a Harris com a conseqüència d'una trajectòria certament erràtica i molt discreta durant els gairebé tres anys i mig que ha exercit com a vice-presidenta. Biden li va assignar la responsabilitat de contenir la pressió migratòria a la frontera amb Mèxic i certament aquí, la vice-presidenta no se n'ha sortit (que no dic que sigui una tasca precisament fàcil).

La designació de Harris però, ha suposat un gir inesperat de guió tant al costat demòcrata com al republicà. Aquesta alenada d'aire fresc ha permès la recaptació de donacions pel partit demòcrata de més de 200 milions de dòlars en poc més de 10 dies, molt més del que va recaptar Joe Biden en 3 mesos.

Les enquestes han començat a mostrar un petit canvi de tendència, tot i que encara és molt aviat per a fer-ne cas. De qualsevol manera, els darrers dies ja hi ha algunes enquestes que vaticinen una tendència de vot canviant, a favor de Harris.  En les nou enquestes més recents, publicades entre el 22 i el 25 de juliol, Kamala té avantatge en intenció de vot en dues i en una es mostra un empat tècnic.

Queda molta campanya, a diferència del que s'esperava el tàndem Trump -Vance, que ja es veien guanyadors després de la desfeta del debat de la CNN. Ara les coses canvien i hi ha partit novament. És molt probable que Trump i Vance utilitzin totes les seves males arts (d'això en són veritables professionals) arribant a la desqualificació personal i l'insult. 

Vance ja ha utilitzat en aquesta campanya el terme "cat lady" fent referència de forma despectiva a dones d'una certa edat sense fills (la Kamala Harris no té fills naturals, tot i que en té dos d'adoptats) i favorables a l'avortament. I aquesta campanya vindrà també condicionada per l'elecció per part de Harris del o de la seva candidat/ata a la vice-presidència. Els analistes apunten a un home, blanc, jove i de caire moderat. Un dels més ben posicionats avui és Andy Beshear, governador de Kentucky, de 46 anys, cristià militant, que pot ser vist com un contrapès per a la classe mitja blanca conservadora.

Certament, els punts claus de la campanya seran, segurament per aquest ordre: immigració, avortament, seguretat i economia. I en el primer punt els republicans ho tenen fàcil, vista l'evolució del problema migratori als Estats Units i al món occidental. 

Serà una batalla més ideològica que mai, en un país profundament dividit en el que els republicans han contribuït de manera notable a aquesta polarització. Trump representa l'empresari antisistema, trampós i mentider, que desprecia les dones (la seva biografia és plena de desplants, misoginia i tracte vexatori cap al sexe femení) i juga amb una buscada ambigüitat en relació al racisme. Harris representa exactament el contrari, i per això penso objectivament que té possibilitats reals d'arribar al dia de les eleccions amb opcions.

Ara bé, i aquí li dono la raó a en John Carlin, en el seu article d'opinió de diumenge passat a La Vanguardia. La clau de volta està en saber si la societat nord-americana està preparada per a escollir, per primera vegada en la seva història, una dona com a presidenta dels Estats Units, i per més inri, si està preparada per a que aquesta sigui negra.

Les similituds entre Catalans i Palestins

Llegeixo al Washington Post que mitjançant la mediació de la Xina, les diferents faccions, grups i grupuscles que configuren Hamas i Fatah (els dos principals partits palestins) han signat a Beijing un acord, o més aviat, una declaració conjunta, que té per objectiu acabar amb les divisions entre les diferents faccions palestines (unes catorze, en total). 

Si Palestina té un gran "enemic" extern, Israel, els Palestins estan perfectament dividits i enemistats entre els que segueixen l'Autoritat Nacional Palestina (encapçalada per Fatah) que governa (poc, més aviat) la Cisjordània ocupada per Israel (hi he estat i he vist el drama que suposa tenir el territori palestí envaït de Kibutz i colònies amb colons fortament armats i protegits a més a més per l'exèrcit hebreu) i els que segueixen Hamas, que governa la franja de Gaza (després d'unes eleccions democràtiques que Fatah va perdre estrepitosament l'any 2006).

La iniciativa de pau auspiciada per la Xina no és el primer intent de recuperar la unitat d'acció dels Palestins, però el que és novedós és que un actor del poder de la Xina, segona potència mundial aspirant a ser-ne la primera en pocs anys, hagi près aquesta iniciativa i sense donar-li excessives probabilitats d'èxit (l'odi entre Palestins és visceral, gairebé només superat pel que es tenen alguns Catalans entre ells per raons també polítiques) és un intent que certament podria contribuir a accelerar l'acabament de la guerra a Gaza. De tota manera, benvinguda sigui la iniciativa.

La lectura d'aquesta notícia em fa pensar de forma gairebé automàtica en la nostrada terra catalana, que, sense que tingui res a veure amb la vergonyant situació a Cisjordània, Jerusalem Est o la Franja de Gaza, sí que em recorda la gran divisió entre els partits catalans (i els catalans entre nosaltres mateixos, així en general). 

Catalunya sempre ha estat dividida, des del Consell de Cent i la Guerra de Successió i la desfeta de 1714. L'etern debat sobre els botiflers (ara en diuen nyordos, i em consta que a mi en particular hi ha molts que m'hi consideren) i els "veritables" Catalans (alguns dels quals tenen la veritat absoluta). El Barça n'és un exemple meridià, de divisió (laportistes versus rosellistes), o, en un altre àmbit, també esportiu, Culers versus Espanyolistes, que es professen un odi digne d'un estudi antropològic en profunditat.

Aquesta divisió es fa més palesa en política, on el país està perfectament dividit per meitats oscil·lants, entre unionistes i independentistes, i els del camí del mig, entre les que hi ha els Comuns i una petita part del Socialistes. I no n'hi ha prou amb un independentisme perfectament dividit en dos partits que es professen un despreci que voreja l'odi com són Junts i ERC sinó que cada dos per tres hi ha escissions de més independentistes que pensen que ells ho poden fer millor. Divideix i venceràs. I a Madrid (concepte) es foten un fart de riure cada vegada que, il·luminats com la Clara Ponsatí creen un nou partit polític (Alhora) i obtenen 13.000 vots a les eleccions al Parlament de Catalunya el 2024, i és clar, pleguen l'endemà...

En uns moments en els que ha d'imperar el pragmatisme i m'atreveixo a suggerir, la unitat d'acció entre els independentistes, les animadversions i els odis entre Junts i ERC són a flor de pell (només hem de veure la votació al congrés d'aquesta setmana en les que, entre d'altres, el vot de Junts amb PP i Vox ha impedit incrementar el sostre de dèficit de les Comunitats (inversemblant i comprensible només en el context de l'atac de gelosia de Junts en veure que PSC i ERC estan negociant la investidura d'Illa)). Però és que hi ha més: a ERC els partidaris de Marta Rovira i els d'Oriol Junqueras es tiren els plats pel cap i també literalment, fan el que poden per a esclafar l'adversari...

Talment igual que els Palestins. Potser pel fet de ser mediterranis, potser pel fet d'estar governats per uns partits que farien el que fos per a mantenir la unitat del territori (espanyol o israelià) ens assemblem tant que podem predir amb molta facilitat els resultats de la divisió. Debilitat i caos.

La retirada de Biden de la cursa electoral

Era obvi que només hi havia una possibilitat, i tot i així remota, de remuntar els resultats de les enquestes per part del Partit Demòcrata nord-americà i aquesta era la designació d'un candidat  que estigués en condicions de competir més o menys en igualtat de condicions amb Donald Trump.

Ahir a les vuit en punt del vespre, hora nostra, es va fer públic que Biden havia decidit per fi abandonar la cursa electoral a la presidència dels Estats Units. Ho anunciava el New York Times a l'actualització del diari de les dues de la tarda hora de New York, i de seguit se'n va fer ressó la premsa mundial, en una altra demostració que el món està més que mai interconnectat i que el que passa en un racó del planeta se sap a l'altra punta en qüestió de minuts.

El mateix Biden, en el seu anunci de retirada, afegeix que la vice-presidenta Kamala Harris té la seva confiança per a substituir-lo en la cursa cap a la reelecció. No sé què passarà, òbviament, però jo pensava el 2019 i segueixo pensant ara que Kamala és una de les millors candidates -malgrat alguns punts obscurs durant l'exercici de les seves funcions com a vice-presidenta- i amb més opcions reals de derrotar Donald Trump a les urnes.

Reprodueixo a continuació un post que vaig publicar el dia 12 d'agost de 2020. Mantinc fil per randa el que vaig escriure ara fa quatre anys: "El dia 1 de febrer de 2019 -com passa el temps!-, al blog, escrivia en una entrada titulada: ""Des dels Estats Units (III): Presidencials". Aleshores es começaven a presentar les primeres candidatures. Em va enganxar molts dies treballant als Estats Units i em vaig fer un tip de veure debats entre pre- candidats demòcrates i republicans a la CNN. Escrivia en aquesta entrada: "Una de les primeres candidatures a la presidència per part del partit Demòcrata l'encapçala Kamala Harris, jove (54 anys), negra i antigua fiscal en cap de l'estat de Califòrnia. Retingueu aquest nom, segur que se'n parlarà. Discurs molt en la línia "Obama", serè, assenyat, progressista. No sé si acabarà aconseguint la nominació perquè ser dona i negra no són precisament dos atributs que cotitzin a l'alça en un país cada vegada més conservador, però vist el desengany de molts votants demòcrates que es van quedar a casa en no voler votar per la Hillary Clinton, aquests són candidats potencials a tornar a votar una candidatura progressista fresca i sense morts a l'armari". Vaticinava que se'n tornaria a parlar i efectivament, ja se'n torna a parlar. Joe Biden, candidat demòcrata a les eleccions presidencials del proper dia 3 de novembre, l'ha escollit avui com a segona del "ticket" demòcrata. Kamala Harris, senadora demòcrata per Califòrnia, antigua fiscal de districte de San Francisco i fiscal general de Califòrnia de 2011 a 2017, està a molt poc de convertir-se en la primera dona negra que podria esdevenir vice-presidenta dels Estats Units. Una gran notícia pel món civilitzat.""

No sóc cap visionari, però va succeir el que més o menys jo havia vaticinat.

Avui les coses són molt diferents. Els republicans se senten forts especialment després de l'intent d'assassinat de l'ex-president Donald Trump tot just fa una setmana.

Els demòcrates van tard i parteixen amb un clar desavantatge. I quatre mesos són pocs per a recuperar el temps perdut, però no seria la primera vegada que un candidat que va molt per darrera a les enquestes acaba guanyant la cursa presidencial als Estats Units. Enquestes publicades avui als Estats Units situen la diferència de vots entre Trump i Harris de 3 punts com a màxim (51% al 48%), i això no és, vistes les circumstàncies i el debat entre els candidats a la CNN de fa 3 setmanes, no és cap mala notícia.

La primera conseqüència del pas al costat de Biden ha estat que el compte de campanya del partit demòcrata ha rebut -atenció, en 48 hores!-, 50 milions de dòlars en donacions per a la campanya, xifra mai assolida en un període de temps tan curt.

Harris ha passat tres anys i mig a l'ombra fent feina bruta, sobre tot la relacionada amb la gestió de la immigració i la política exterior nord-americana, i ha hagut d'afrontar la dimissió de part dels membres del seu gabinet, sobre tot al començament del mandat, però tot i així, és una candidata perfectament preparada, jove (59 anys) que és un actiu, si ho comparem amb l'edat de Trump, 78, dona i afroamericana (el seu pare era jamaicà i la seva mare índia, tots dos graduats universitaris) i representa la ponderació, la interculturalitat i pot aglutinar el vot jove i progressista (de molts potencials votants que amb Biden com a candidat s'haurien quedat a casa).

Òbviament, el partit l'ha de nominar (a la convenció demòcrata del mes d'agost, quan quedarà molt poc temps i marge de maniobra), i poden passar encara moltes coses (com per exemple, que es presenti Michelle Obama o, per què no -hi ha algun mitjà que ho apunta- Hillary Clinton), però penso que objectivament, si algú té possibilitats de derrotar el malvat mentider, aquesta és, sense dubte, Kamala Harris.

Si jo tingués dret a vot als Estats Units no sé si hauria acabat votant Joe Biden, però el que sí sé segur és que votaria, sense dubtar-ho, per Kamala Harris.

Tifes i vergonya a Esquerra Republicana

A Esquerra Republicana de Catalunya li cauen bufetades de totes bandes. Després de dues desfetes electorals consecutives i les pugnes entre Junqueras i Rovira surt amb força del contenidor de les escombraries la farum de l'afer dels cartells contra els germans Maragall. Va ser a la pre campanya de les municipals de Barcelona, el març de 2023. Algunes seus d'ERC es van despertat empastifades d'un cartell on s'hi llegia "Fora l'Alzheimer de Barcelona" amb una fotografia dels dos germans Maragall. Fins aquí els fets.

Només ànimes d'una extraordinària misèria moral són capaces de concebre indignitats de l'estil dels cartells que van aparèixer a Barcelona. Hom pot pensar que donada la degeneració en que es veu immersa la classe política actual, tot s'hi val, però fins i tot enmig del femer, en mig de la porqueria que vessa des de cada tapadora de claveguera política, hi ha límits que no s'haurien de traspassar mai, i en aquests maleïts cartells, aquests límits s'han superat, i amb escreix. Miserables els que van concèbre aquesta operació que només pot sortir d'una ment emmalaltida. I miserables els que la van executar.

Després de la denúncia d'Ernest Maragall als Mossos i una investigació del Diari Ara que ha durat més d'un any (cada vegada em trec més el barret pel periodisme de recerca que està fent aquest rotatiu, que és d'una exemplaritat poc freqüent en aquests temps, malauradament) s'ha sabut que es va tractar d'una operació de falsa bandera, és a dir, que es va orquestrar, planificar i executar des de dins del partit. 

I, em sap greu dir-ho però no ho puc evitar: no puc titllar d'altre que de miserables als dirigents del partit que van voler amagar la merda sota la catifa. Des de Sabrià a Toldo Moya i fins a tots els altres dirigents del partit que ho sabien i ho val voler tapar, "per no malmetre la imatge del partit". Vergonya, això és el que sento. Molta vergonya.

Ahir, també a l'Ara, hi havia un article d'opinió de la Tura Soler, metgessa de professió, ex-política i ex- consellera d'interior i justícia, que va ser directora de l'hospital de Palamós i persona per la que sento una gran admiració, quan jo tenia aquest article a mitges. 

No vull enllaçar tot l'article, que porta un títol autoexplicatiu: "Els cartells de Maragall: abominable insensibilitat", però si que en reproduiré un paràgraf, que em sembla extraordinàriament encertat i punyent: "En el cartell hi ha la mirada de tots els malalts d’aquesta maleïda malaltia, de tots. I a tots heu ferit amb una senzilla maniobra d’un programa d’edició del vostre ordinador sense que la consciència us aturés la mà. Però el malalt que vau triar és Pasqual Maragall, l’home que un dia va ser l’alcalde més conegut i admirat del món i més tard irreprotxable president de la Generalitat de Catalunya, raó per la qual conserva el tractament de Molt Honorable. L'home que quan ja sabia que estava malalt va crear una fundació perquè investiguessin causes i possibles tractaments per als altres, tot reconeixent que per a ell ja arribarien tard".

Jo també vaig tenir la meva àvia materna amb Alzheimer, i en vaig veure la seva degradació progresiva com a ésser humà. Potser per això encara entenc menys com algú pot caure tan baix. La Montserrat Tura, que per la manera com escriu també ho ha patit a casa seva, ho defineix amb precisió de metgessa: "Us parlo d’uns ulls tristos, d’una malaltia que els pren, cosa que fa que cada somriure sigui diferent, cada ganyota sigui especial. És la mirada d’haver-se quedat enlloc. Una mirada que coneixen tots els que han vist evolucionar la malaltia d’Alzheimer en alguna persona estimada".

No trobo justificació ni excusa ni perdó per els miserables que han pogut fer una cosa així. La política actual necessita una molt seriosa reconsideració, altrament, l'extrema dreta acabarà governant les nostres vides, i si així succeeix, els polítics suposadament demòcrates s'ho hauran guanyat a pols.

Nota final: he hagut de retirar la fotografia que il·lustrava aquest article. Era el cartell dels miserables que van utilitzar una foto de Pasqual Maragall amb la mirada perduda i al costat el seu germà. La censura de Facebook (probablement en primera instància governada per robots) m'ha retirat l'article invocant que trenca les normes del web. Així anem...

Gibraltar español, español, español

He d'admetre que l'Eurocopa de futbol em va agradar. I que la selecció espanyola va fer un campionat excepcionalment brillant guanyant 7 partits de 7 en un impressionant desplegament d'energia, estratègia i joc d'equip.

M'atreviria a dir que fins i tot els més reacis o contraris a la idea de la selecció espanyola (o qualsevol selecció que suposadament ha de representar un estat) han acabat rendits davant el bon joc i el savoir faire del combinat espanyol.

La final va ser un molt bon partit i un gran espectacle futbolístic de primera categoria, seguit a Espanya per més de 13,5 milions d'espectadors, amb una quota mitja de pantalla del 78,5%, un fet inaudit en els temps de la fragmentació de les audiències i del consum cada vegada més reduït de la televisió convencional en front a la competència dels mitjans via internet. Fins i tot molts independentistes bascos i catalans semblaven acceptar un triomf per mèrits d'un equip amb una bona representació territorial, justament, tant de Bascos com de Catalans.

Ara bé, ahir dilluns tot es va ensorrar com un castell de cartes en els actes de celebració del títol a la capital del regne.

Si la recepció de l'equip a La Zarzuela va ser continguda i mesurada, l'espectacle ja va començar a La Moncloa quan Carvajal va encaixar la mà del president del govern sense saludar-lo i ni tan sols mirar-lo a la cara, en un acte d'indignitat estùpid i cavernícola molt meditat, pensat per a la repetició viral a Twitter/X i a YouTube. Si Carvajal ja s'havia retratat abans amb alguna declaració i compartició de palco del Bernabéu amb Santiago Abascal i la seva indissimulada simpatia cap a l'extrema dreta, ahir va deixar palesa la seva baixa qualitat com a persona. Podia haver-s'ho estalviat si no volia saludar el president del govern, només calia no anar-hi. El futbolista Antonio Calpe, del Real Madrid es va negar a anar a la recepció que Franco va organitzar a l'equip quan el 1966 l'equip madrileny va guanyar la Copa d'Europa. 

Però fins aquí estem encara en un cas aïllat (d'australopitecus el món n'és ple, i l'infern encara més). El pitjor estava per venir. 

A la rua pel centre de Madrid al sostre d'un autocar descapotat es van transmetre imatges que m'atreveixo a titllar de poc homologables en els temps que corren, sobretot si els joves que pocs dies abans havien mostrat abnegació, concentració i professionalitat es mostraven a l'autobús com a cavernícoles ebris i desfermats. 

Veure en Ferran Torres, jugador valencià del Barça embolcallat amb una bandera espanyola amb el toro al centre em va semblar senzillament lamentable. 

Contemplar en Dani Olmos intentant cantar en un estat d'embriaguesa tal que provocava que l'entortilligament de la seva llengua ens impedís entendre una sola estrofa de la cançó dels Estopa que volia cantar, em va provocar una sensació de profunda tristesa i decepció.

Però quan es va començar a cantar el Gibraltar español, español, español, i va sortir l'Espanya rància, obscura i caduca que per un moment, només per un moment, i en el context del campionat europeu de futbol jo em pensava que, per fi havíem superat, em vam venir ganes de plorar. 

Que l'escollit millor jugador de l'Eurocopa, Rodrigo Hernández, jugador del Manchester City d'en Guardiola, per a més inri, cantés el Gibraltar español com si li anés la vida, i fins i tot quan Morata li va recordar que qui li pagava el salari era un equip anglès, ell li va dir que li era igual, la qual cosa em va semblar patètica i indigna. Una fantàstica mostra de ponderació i intel·ligència emocional. Quina decepció.

Interessant ahir llegir un Twit d'un anglès que recordava que si Gibraltar és britànic es degut al Tractat d'Utrech de 1713 en el que afirma que la cessió (de Gibraltar i Menorca) és -en un exercici de simplificació segurament poc rigorós però no exempt d'una part de raó- la contrapartida a la traïció dels britànics als Catalans, que van abandonar a la seva sort davant les tropes borbòniques.

Als Estats Units la realitat supera la ficció

Temps convulsos. 

Vivim en una espiral d'esdeveniments que es succeeixen d'una forma tan vertiginosa que no som capaços ni de païr-los.  Encara ens estem recuperant del darrers lapsus i de la tossuderia de Joe Biden, quan les notícies ens regalen un titular amb l'esmorçar del diumenge: un tirador ha intentat assassinar Donald Trump en un meeting a Mount Rushmore, a South Dakota, un dels grans bressols del nacionalisme nord-americà. 

Naturalment, com passa a les pel·lícules (americanes, és clar), el tirador ha estat abatut, no sense que aquest hagi mort un bomber assistent al meeting i hagi ferit dues altres persones. 

Kafkià, absurd fins a l'avorriment. Què és veritat i què és mentida? Avui la premsa americana ja anava plena de diverses teories de la conspiració. Per a alguns, els demòcrates han volgut assassinar un rival que es preveu imbatible a les urnes. Per a d'altres, el mateix partit republicà ha creat aquesta situació per a millorar les seves expectatives de vot. 

En qualsevol cas, no sembla massa lògica una fallada dels serveis de seguretat de Trump d'una tal magnitud. Potser es tracta d'un excés de confinaça, però el que és cert és que el tirador, qual Lee Harvey Oswald (pressumpte autor de l'assassinat del president Kennedy a Dallas el novembre de 1963 que mai va poder declarar ja que el van assassinar dos dies després de ser detingut, autor dels trets contra Trump, un desconegut de 20 anys amb un perfil més aviat anodí ja no podrà explicar els seus motius pel magnicidi frustrat, si és que el tenia algún.

Sigui com sigui, a una situació ja de per sí complicada pels demòcrates, on un Biden entossudit afirma amb contundència que només una indicació de Déu el faria dessistir de la cursa electoral, mentre durant les dues setmanes posteriors al debat de la CNN amb en Donald Trump ha anat perdent suports en la intenció de vot de totes, totes les enquestes que es publiquen als Estats Units, se li afegeix ara la imatge èpica d'un candidat amb l'orella dreta ensangonada i aixecant el puny mentre la seva cara, ja de per sí histriònica, expressa un rictus de ràbia i de força capaç de descol·locar el més optimista dels demòcrates.

Encara queda molta cursa electoral per córrer però cert és que el relat juga a favor de Trump: un candidat valent, que aixeca el puny en senyal de victòria i de ràbia, emulant una altra imatge que avui s'ha viralitzat al costat de la foto de Trump amb el puny enlairat, el quadre de Délacroix "La llibertat guiant el poble".

Si els demòcrates ho tenien complicat el dissabte, avui, després de la nominació oficial a Milwaukee d'un Donald Trump elevat a la categoria d'heroi, de llegenda, és fàcil i estadísticament raonable certificar que la derrota demòcrata és gairebé inevitable.

El fenòmen de "La Roja" a Catalunya

Sant Antoni de Calonge, dimarts 9 de juliol, 9 del vespre. Els bars i restaurants que ofereixen el partit de futbol de la selecció espanyola contra la selecció francesa són plens a vessar. Els restaurants i locals que ofereixen pizzes a domicili van bojos de comandes. 

Abans de l'inici del partit he vist infants i joves amb la samarreta de la selecció espanyola adreçant-se cap als bars o restaurants on s'ofereix el partit en televisors amb pantalles gegants. Inaudit tractant-se de Catalunya. Ho parlava aquest dimecres amb el meu bon amic Pere Perpinyà. El seu fill i el meu petit (al gran no li agrada el futbol i diu que onze individus xutant una pilota no poden representar un país de cap manera) han vist els partits de la selecció espanyola i s'emocionen amb les seves victòries. Alguns dels seus ídols són al terreny de joc: Pedri, Lamine, Williams, Olmos. L'esport transcendeix el fet polític. La qual cosa, penso, no és en absolut dolenta.

Entre el meu cercle de relacions hi tinc molts coneguts i saludats, i fins i tot algun amic, de marcada filiació independentista. Tots tenen fills, molts de l'edat dels meus. I és ben curiós que malgrat la ideologia dels pares (i de molts dels fills) tots van amb la selecció espanyola. Tots volen que guanyi. Tots han vist els quatre partits que ha jugat la selecció i tots han gaudit del futbol que han ofert.

Això fa uns anys, en un no tan llunyà 2012, era ben diferent. Aleshores Espanya va guanyar la final de l'Eurocopa contra Itàlia (en un resultat de 4 a 0) però recordo que en aquells moments tots els meus amics, coneguts i saludats volien que la selecció espanyola perdés. Va ser l'any de la primera manifestació independentista de l'onze de setembre que va aplegar més d'un milió de persones amb el lema "Catalunya, nou estat d'Europa".

Han passat només 12 anys d'aquell moment però han succeït moltes coses, políticament parlant. Del 2012 al 2017 el caldo de cultiu de l'independentisme va pujar com un souflé i de retruc, això va suposar en molts casos una certa animadversió per tot allò que feia flaire d'espanyol, i entre d'altres, la selecció espanyola de futbol que per a alguns representa els valors de la indisoluble unitat de la mare pàtria espanyola, i per altres, representa un equip de futbol que està ple de jugadors que els joves coneixen, que per a molts són els seus ídols i que desitgen el millor per a ells i que a més a més volen veure un bon futbol. 

És també el meu cas. He vist tots els partits de la selecció d'aquesta Eurocopa i reconec que en el darrer partit, de semifinals contra França vaig gaudir molt i el meu fill Marc també (va anar a veure el partit amb amics a un restaurant).

Hi ha un fenomen nou de dissociació entre la política i l'esport en el cas d'un equip de futbol que des de Catalunya és vist, diria,  més que com la selecció nacional espanyola com un equip de futbol molt cohesionat que té grans jugadors (alguns del Barça). 

En tot cas és bo que hi hagi més coses que uneixin que no pas que separin. Sense perdre la identitat nacional catalana, que els triomfs de la selecció espanyola siguin celebrats a Catalunya no deixa de ser, tot i que curiós, un fenòmen de normalització. 

I francament, crec que és positiu que la negociació amb Espanya vingui per qüestions menys èpiques i més pragmàtiques.

La (possible) catalanització de les eleccions franceses

Avui és un dia important a la història de França i a la història d'Europa. Per primera vegada des de l'època del Mariscal Pétain, França pot tenir un govern d'extrema dreta.

Recordem que el Mariscal Pétain, heroi francès de la Primera Guerra Mundial, va acordar la capitulació de França després de la derrota contra els nazis el 1940, i va pactar un govern col·laboracionista que es va conèixer com el "règim de Vichy" i que va durar des de 1940 fins a l'alliberament de França el 1944. 

Pétain, acusat d'alta traïció va ser condemnat a mort, però el General De Gaulle li va conmutar la pena per la de cadena perpètua. Sovint avui encara se'l recorda a França com a un traïdor.

Sigui com sigui, és força probable (ho comentàvem l'altre dia amb l'amic Roger Denoix, gran coneixedor de la realitat francesa, en particular la política) que l'extrema dreta guanyi però lluny de la majoria absoluta. "A l'hora d'un segona volta històrica, entre l'angoixa i l'esperança, França aguanta la respiració" publica aquest matí en portada el diari "El Monde".

De fet, cap enquesta dubta de la victòria del Reagrupament Nacional de Jordan Bardella i Marine Le Pen, però el que ja no està tan clar és la majoria absoluta que pronosticaven els sondejos de la setmana anterior. Hi ha consens entre les enquestes electorals d'aquesta setmana que avui s'acaba que guanyarà l'extrema dreta, però obtenint una victòria d'entre 200 a 250 escons. L'Assemblea Francesa té un total de 577 escons, dels quals en queden 501 per escollir ja que 76 van ser escollits de forma automàtica en obtenir més d'un 50% dels vots.

Si les tendències es mantenen ens podríem trobar en un escenari d'ingovernabilitat "a la catalana" en la que l'aritmètica de les minoris es podria fer molt complexa ja que si bé tampoc hi ha dubtes que el Nou Front Popular de Mélenchon serà la segona força política, França és un país acostumat a les majories absolutes, durant molts anys dels socialistes i més tard de la dreta moderada. 

Les animadversions entre els centristes i dels centristes amb l'esquerra del Nou Front Popular, a qui molts consideren extrema esquerra, fa que les coaliccions per a frenar un govern del Rensemblement National en minoria semblin hores d'ara poc probables.

Si això succeís, és força plausible pensar també en una encara més difícil co-habitació amb el president Macron, un escenari, molt, molt català. Avui ens espera una nit molt llarga.

Regne Unit: una realitat política complexa

No per anunciada, la victòria dels laboristes a les eleccions al parlament britànic de dijous, deixa de ser sorprenent. La victòria de Starmer no es pot entendre com a tal sense passar per el vot de càstig al que s'ha sotmès el partit conservador en general i al govern britànic encapçalat per Rishi Sunak.

Un líder amb poc carisma que no convenç gairebé ningú ha estat votat per un 33,7% dels britànics (atenció, només un 1,6% més que a les eleccions passades), però degut a les característiques del sistema electoral britànic (que trasllada de forma proporcional vots el percentatge de participació) i ha obtingut 412 escons (d'un parlament que té 750 escons), 211 més que fa cinc anys. 

El partit conservador ha perdut 250 escons i un 20% dels seus suports, passant d'un 43,7% dels vots, a un 20%. Una derrota en tota regla. Segurament, per fi, el partit que encara sense saber ben bé per què es va ficar en l'envolat del "Brexit" ho està pagant ara, per primera vegada, i de forma severa. El deteriorament dels serveis públics i de la qualitat de vida al Regne Unit no ha fet més que incrementar-se des de que es va materialitzar la sortida. Hem assistit a diversos episodis de desproveïment de combustible a les gasolineres, de manca d'aliments als supermercats, d'un deteriorament dels serveis de salut i del transport públic de magnituds impròpies d'un país con el Regne Unit. 

I el pitjor, com també s'esperava, el partit reformista de l'ultra-dretà Nigel Farage ha obtingut un 14% dels vots, amb més de 4,1 milions de vots que no és cap broma. Per fortuna, aquesta peculiaritat del sistema electoral britànic fa que només hagin obtingut 4 escons, exactament els mateixos que els "Verds", però aquests només han obtingut 1,9 milions de vots. En tot cas, el que és rellevant és que per primera vegada a la història de la democràcia britànica, un partit d'extrema dreta té representació parlamentària a Westminster, i segurament això no és més que el començament.

Paradoxalment (o no tant), el partit nacional escocès s'ha enfonsat a Escòcia, segurament com a conseqüència dels casos de corrupció que envolten els seus principals líders, passant de 48 escons el 2019 a 9 escons el dijous, mentre que a Irlanda del Nord ha guanyat el Sin Fein per primera vegada amb els mateixos escons (que no ocupen per no jurar lleialtat al rei Carles III, cosa que diu molt dels seus principis) però amb un 4% d'increment de vots. 

I una curiositat per acabar, el "Labour" ha perdut 5 diputats que han anat a parar en mans de candidatures d'independents pro palestins en barris on hi ha una gran densitat de població musulmana.

Tot plegat, i malgrat la majoria absoluta de Keir Starmer, una realitat difícil de gestionar.

Estats Units: Crisi al partit demòcrata

Avui, 4 de juliol, festiu als Estats Units, on celebren el Dia de la Independència, el moviment en el sí del partit demòcrata és més viu que mai.

La demoscòpia, que de vegades l'encerta i de vegades no (però dóna moltes pistes de per on poden anar els trets) indica clarament que la tendència de vot cap al partit demòcrata ha empitjorat radicalment des del debat presidencial a la CNN d'ara fa una setmana. 

Els votants ja consideren que l'edat de Biden és ara un handicap de molta magnitud. En una enquesta del NYT, el percentatge de votants que considera que Biden és, literalment, "massa vell per a ser un president efectiu" va pujar del 69% al 74% i aquest inclou una majoria de votants demòcrates. Només fa 4 anys, només un 36% dels votants consideraven Joe Biden massa vell.

Ara tinc doncs, molt clar -ja ho tenia fa una setmana però la vehement negativa de Biden a ni tan sols considerar la possibilitat d'una retirada em feia dubtar- que el partit demòcrata s'ha alineat per a canviar el candidat. Normal. Si no ho fan, la derrota no només està garantida, sinó que pot arribar a ser humiliant.

Tot i això, encara ahir, Biden afirmava: "estic en aquesta cursa fins al final", però alguns dels més rellevants donants demòcrates ja s'estan pronunciant en el sentit de canviar el candidat. Així s'hi ha referit per exemple, el cofundador de Netflix, gran donant del partit.

Els candidats a reemplaçar Biden a la cursa presidencial són pocs, però alguns, estan ben posicionats. Si bé la candidata natural seria la vicepresidenta Kamala Harris, una política que a mi personalment m'agrada, aquesta té molta oposició dels del partit, en gran part pel seu caràcter -una persona que té la fama de ser de tracte difícil- però també perquè ha estat pràcticament desapareguda de la vida pública durant els 4 anys de mandat presidencial.

Altres candidats amb possibilitats són la governadora de Michigan i membre del comité nacional demòcrata, com a vice-presidenta -un càrrec amb molta influència-, Gretchen Whitmer, a la que Trump es refereix despectivament com "aquella dona de Michigan" o el governador de California Gavin Newsom, antic alcalde de San Francisco, persona també molt popular a un dels estats claus pels demòcrates als Estats Units.

Sigui com sigui, cap d'aquests noms sonava fa una setmana (Whitmer i Newsom s'havien posicionat com a potencials candidats per a les eleccions presidencials del 2028) i ara encapçalen els rànkings per a substituir Joe Biden. 

Si no es fa un moviment molt ràpid en el sí del partit, les eleccions estan perdudes i hi haurà amb seguretat un mentider i criminal ja condemnat per la justícia com a nou president dels Estats Units.

 

Gitanos: dir les coses pel seu nom

Avui he consultat la premsa digital en relació als fets violents de la revetlla de Sant Joan al barri de la Font de la Pólvora a Girona. Només El Periódico de Catalunya es fa ressó de la tensió que hi ha encara avui, vuit dies després dels assassinats, a aquest barri i al barri del Culebret a Figueres.

De moment, ni una pista de l'assassí ni de la seva ubicació, més enllà que acabava de sortir de la presó en llibertat condicional, que era un conegut de la policía amb quantiosos antecedents i que és un conegut traficant internacional d'armes i drogues. 

El que més em subleva de tot plegat, especialment de la hipocresia amb la que ens regalen els mitjans de comunicació, és que cap mitjà - llevat de comptades excepcions- no ha mencionat que l'autor del crim ni les víctimes són gitanos. No entenc tota aquesta pàtina de correcció política i autocensura als mitjans i entre els nostres gestors polítics (la qual cosa contribueix enormement al creixement de l'extrema dreta, perquè tothom sap que es tracta de gitanos, però ningú gosa dir-ho, com si es tractés d'un grup d'intocables o com si donés la impressió que si algú en parla, hi haurà una revenja per part d'algun dels clans implicats).

Perquè aquesta és una altra: l'altra dia a X (antiga Twitter) una usuària, que tenia tota la pinta de ser d'esquerra més que ortodoxa, piulava literalment: "Família extensa", "grup familiar"...hi ha altres mots que no tenen lectura identitària i que són més reals i propis del col·lectiu que parlar de "clans". La Twittaire en qüestió és una tal Sonia Andolz, que després he sabut que és la Directora General d'Administració de Seguretat del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya.

És clar, el problema el generen els nostres polítics. Si a la senyora Andolz li molesta que es diguin les coses pel seu nom, llavors és que el problema que tenim és més gran del que sembla. La correcció política d'aquestes esquerres tan allunyades de la realitat fa que ens estripem els vestits abans de dir les coses pel seu nom. Al col·lectiu gitano hi ha una incidència de drogadicció, de tràfic de drogues, de delinqüència i de crim organitzat més alt que en molts altres col·lectius, digue-m'ho alt i clar. 

I que els mossos d'esquadra permetin de forma passiva el saqueig (literal) de pisos de membres del clan familiar rival (sí, senyora Andolz, clan familiar, com les màfies sicilianes o napolitanes però en versió gitana molt més nostrada) demostra que tenim un problema més greu del que ens pensàvem en matèria de seguretat, en matèria d'equitat i en matèria de justícia.

Paguem escrupulosament els nostres impostos, entre d'altres, per a poder gaudir d'una mínima sensació de seguretat. Li deia l'altre dia a un amic de Valls: he anat una sola vegada al barri de la Font de la Pólvora, quan els meu fills eren petits i perquè aquella nit la farmàcia de guàrdia (que em vaig trobar blindada com si del Donbass es tractés) era allí. Em vaig prometre que no hi tornaria mai més, i que si em calia la farmàcia de guàrdia aniria a Cassà de la Selva o a Palamós, si calgués, però no em van quedar ganes de tornar a aquell barri que no tenia res a veure amb la Girona que coneixia.

Han passat vint anys des d'aleshores i les coses no només no han millorat, sinó que han empitjorat substancialment: hi ha més violència, hi ha més armes, hi ha més drogues. Això sí, però, per ser políticament  correctes als gitanos ja no els podem mencionar (això és discriminatori i té una lectura identitària - quins pebrots! si em permeten la llicència literària) i "Clan gitano" tampoc ho podem mencionar. Com diu la senyora Andolz és molt millor tirar d'eufemismes políticament correctes com ara "família extensa" o "grup familiar". 

No m'estranya que hi hagi molta gent que voti VOX, Se acabó la fiesta o Aliança Catalana. Els polítics que tenim assentats a la poltrona del poder ho demanen a crits.