Si hom entra avui al lloc web del PP, www.pp.es, es trobarà a la primera pàgina, la d'inici, un rectangle que cobreix parcialment l'enorme bandera d'Espanya que hi ha de fons, a la que s'hi pot llegir, literalment: "Por la Constitución, la Justicia y por España", firma contra los indultos de Sánchez (en negreta) a los condenados por sedición".
L'aspiració de la colla pessigolla d'en Pablo Casado, polític instal·lat permenentment a la mediocritat, cosa perfectament comprensible en algú que té el poc honorable privilegi de tenir una llicenciatura en administració i direcció d'empreses per la Universidad Juan Carlos I, ja saben, aquella que regala títols de màster als polítics, és la d'exaltar els sentiments més baixos de la part més radicalitzada de la ciutadania de dretes per a obtenir com a rèdit polític únic la destrucció total del seu adversari.
Si féssim una anàlisi de text del que apareix a la pàgina d'inici del PP, hi trobaríem tots els elements de la simplicitat més infantilitzant: el PP és l'únic partit que defensa la Constitució, la justícia (el Tribunal Suprem s'acaba de pronunciar en contra dels indults als presos catalans) i per extensió l'Espanya eterna, única, homogènia, indivisible...Per això cal recollir firmes contra uns indults sobre els que el govern encara no s'ha pronunciat, però que el text ja personalitza en la figura de Sánchez "los indultos de Sánchez", els bateja, i com a cirereta recorda que els indults -pressumptes- són pels condemnats per una pena no menor, la de sedició. Cóctel perfecte. La seva aspiració és obtenir 100.000 signatures, abans de la manifestació contra els indults del diumenge 13 de juny a la plaça Colón a la que el PP vol arribar armat amb aquestes signatures, per a distingir-se de VOX, que òbviament està sucant pa a la situació i s'erigeix, aquest també com a únic salvador de la mare pàtria.
La dèria del PP per la recollida de signatures ve de lluny. La seva darrera gran campanya, orquestrada per Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre, també va anar - com no podia ser d'altra manera, que diria l'ex-consellera Vergés- contra Catalunya, també de forma conceptual.
Efectivament, l'abril de 2006 el PP presentava al Congrés, una proposició no de llei, acompanyada -atenció!- de 4 milions de signatures, per a demanar un referèndum a tota Espanya sobre l'Estatut de Catalunya (aquell que va aprovar el Congrés de Madrid i el Parlament de Catalunya, en aquest darrer cas, amb els vots favorables dels diputats del PP). El discurs de fa 14 anys era exactament igual que el d'ara, si subtituim la paraula "indult" per la d'"Estatut de Catalunya". Deia aleshores don Mariano: "No es una iniciativa ni de derechas ni de izquierdas ni de centro, sino en defensa de las reglas del juego del 78, de la nación española y de la igualdad entre los españoles".
Igualtat uniformitzadora i irreflexiva. Si podessin fer desaparèixer el Català amb un encanteri, l'esborrarien del planeta en un tres i no res. Com també ho farien amb la immersió lingüística i amb TV3. Els molesta la diferència, forma part del seu ADN.
No cal abundar gaire en el fet que aquella campanya del PP de 2005 va ser -en gran part- la culpable de la situació a la que estem instal.lats avui. La radicalitat i l'animadversió sobre un estatut que era pràcticament calcat al nou estatut d'Andalusia -que òbviament el PP no va recórrer ni en va demanar signatures per un referèndum- , va desencadenar la més massiva manifestació un 11 de setembre que s'havia produït mai. Aleshores, segons el C.E.O. el suport a la independència era d'un 13% de la població de Catalunya. Actualment estem al 48%.
La transferència de la responsabilitat d'atacar el problema del creixent independentisme català de la política a la justícia, per obra i gràcia de Mariano Rajoy va acabar de complicar un problema ja de per si terriblement complexe. Des del PP han actuat en aquest cas -i en d'altres similars- com a piròmans en comptes de com a bombers.
Al tradicional anti-catalanisme del PP de tota la vida, se li afegeix ara la necessitat permanent de desmarcar-se de VOX, que els desborda per la dreta, i els obliga a tenir iniciatives per a demostrar davant l'opinió pública de dretes que són més papistes que el papa i que ells són els veritables defensors de les essències.
Si la papereta de Pedro Sánchez ja de per sí era complicadíssima, un acte de prestidigitació que no deixarà content ningú, ni als que no volen sentir a parlar d'indults VOX, Ciudadanos i PP, ni als que no volen sentir a parlar d'indults (perquè reclamen amnistia), els partits independentistes catalans, Junts x Cat i ERC.
Pablo Casado és, repeteixo, un piròman jugant amb foc, que segurament no ha calibrat adequadament les potencials conseqüències d'aquesta nova i desafortunada campanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada