Aquesta pandèmia de Coronavirus que ens ha amargat la vida durant gairebé el darrer any i mig de les nostres vides ha tingut també alguns aspectes positius.
Tots vam reconèixer i segurament agraïr la pausa d'estrès i contaminació que vam donar, involuntàriament i a nivell mundial, a la nostra vella i maltractada Terra durant els dies de confinament més estricte, quan els avions van deixar de volar, els creuers de solcar els mars, i els cotxes de circular per les carreteres. La indústria no es va aturar del tot, però sí totes aquelles considerades no essencials, la qual cosa va permetre registrar els nivells d'emissió de diòxid de nitrogen i de carboni més baixos de les darreres dues dècades. Per una temporada vam assistir a la disminució més bèstia de metalls pesats a l'atmosfera que molts poden recordar.
Vam poder copsar col·lectivament la potència d'un Planeta que en deixar de ser salvatgement explotat es tornava a oferir la millor cara: cels d'un blau intens, piuladisses d'ocells que feia molts anys que no sentíem, visionat de dofins a les costes i peixos i ànecs als rius i canals urbans.
Però si d'un efecte col·lateral de la pandèmia estic particularment agraït és que l'any 2020 no es pogués celebrar la revetlla de Sant Joan. No és que li tingui cap mania al solstici d'estiu (tot i que he de dir que jo sóc molt més d'hivern) ni a les festes col·lectives estivals, al contrari, sóc el primer que m'agrada gaudir de llargs sopars amb sobretaules que s'allarguen fins ben entrada la matinada.
El que no soporto són els petards. És superior a la meva capacitat de raciocini i a la meva paciència. Les explossions i el foc em treuen de polleguera. Sóc conscient que tot això de les celebracions relacionades amb les fogueres estan atàvicament lligades a l'existència del Sapiens, Sapiens, en particular a la Mediterrània Occidental. Però l'any passat vam -mig- celebrar el Sant Joan, a casa, amb un nivell de civisme i silenci extraordinaris, que vaig agrair el que no està escrit.
L'altre dia l'aguda ploma d'en Quim Monzó explicava a La Vanguardia (12/06/2021) que el diumenge 6 de juny ja va aparèixer un anunci a tota plana de l'empresa Petardos CM, una de les més grans del sector i que munta parades que sorgeixen com bolets del no res a primer de juny a tot arreu. Una altra pandèmia.
Si en desaparèixer el toc de queda vam assistir astorats i estupefactes a les concentracions de centenars, milers de persones a les platges de Barcelona, al Passeig del Born, a la Castellana de Madrid per a celebrar botellots massius amb un nivell de salvatgeria, no puc ni imaginar com serà el Sant Joan d'enguany.
No cal ser taumaturg per a predir una veritable orgia de fogueres, foc d'artifici, cohets, petards, cebes, traques i tota mena d'artefactes pirotècnics i explossius. També és fàcil intuir que donat que gels hidroalcohòlics i foc lliguen més aviat poc, les urgències dels hospitals poden arribar a colapsar-se per ferides de foc i amputacions de dits. Els humans ensopeguem amb la mateixa pedra no dues, sino dotzenes de vegades. No n'aprenem ni a òsties, que diu l'expressió popular.
Però si alguns humans ho passem malament amb els artefactes explossius, només els propietaris de gossos i gats (en Monzó hi afegeix "nens i altres animals de companyia") som veritablement conscients del pànic més absolut en què aquests mamífers viuen aquest festival de la pirotència que comença uns dies abans de la Revetlla i acaba als volts de la Revetlla de Sant Pere. La meva gossa, l'Ona, entra en uns atacs de pànic tals que quan arriba aquesta època cal arrossegar-la literalment perquè surti al carrer, i la nit de la Revetlla s'amaga al racó més allunyat de la terrassa des d'un es veuen i es senten els focs.
Hi havia qui deia que la pandèmia ens hauria ensenyat col·lectivament a comportar-nos de forma més sensata en el futur, i que a la post-pandèmia res no tornaria a ser ben bé igual. Si algú s'ho va pensar per un moment, deuria ser sota els efectes d'una borratxera d'ingenuïtat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada