Un dia important

Es tingui la ideologia política que es tingui, es sigui independentista, unionista o sentitcomunista -definició que s’atribueix a aquelles i a aquells que tenen sentit comú, espècie actualment en vies d’extinció- avui és un dia, objectivament parlant, que passarà als anals de la història d'Espanya i d'Europa. 

És un dia important. Pel que té de simbòlic, pel que té de fàctic, pel que suposa com a nou punt de partida polític d'un conflicte que ha estat artificialment i innecessària judicialitzat per la dreta rància de tota la vida. Pel que suposa de recuperació de la normalitat per a unes persones que han passat injustament més de tres anys de les seves vides a presó, amb el patiment que això comporta per a les seves famílies i per a ells mateixos. Persones sense delictes de sang, sense delictes que siguin mereixedors de penes d'un nivell de crueltat completament innecessari (ho he escrit diverses vegades en aquest blog i continuo sostenint-ho).

Avui el govern d'Espanya ha aprovat el decret que confirma els indults als polítics catalans presos -condicionals i amb matitzacions que confereixen a aquesta condicionalitat escassa validesa jurídica, però indults en definitiva-  el Borbó ha ratificat el decret aquesta mateixa tarda, i és més que probable que demà dimecres, revetlla de Sant Joan, festa carregada d'un gran simbolisme per Catalunya i els catalans, els presos surtin de Lledoners i les preses de Puig de les Basses. 

L'escenografia va venir precedida d'una gran posta en escena per part de Pedro Sànchez al Liceu de Barcelona, davant de 300 convidats. El president Sànchez, un artista de la supervivència política i de les postes en escena, va pronunciar un discurs ahir dilluns, de 30 minuts, en el que no hi va faltar una referència, només de començar, a Miquel Martí Pol i el seu poema "Ara mateix" (poema musicat per en Lluís Llach que em continua posant la pell de gallina cada vegad que el llegeixo o el sento). En Sànchez i el seu equip de comunicació saben el que es fan, tot i obviar bona part del sentit últim de les paraules de Martí i Pol. Es podrà estar més d'acord o menys amb el plantejament dels indults, però és indubtable que és un gest de valentia política cabdal. 

Pedro Sànchez s'enfronta a molts dels seus barons, començant per un Felipe González que ben aviat se'l podrà confondre amb un votant de VOX, i amb la dreta pura i dura, des de la IDA (aquesta dona, a més a més de cada dia semblar més de l'escola de Bannon, sembla que efectivament, no hi és tota en les seves alocucions públiques) fins a un Pablo Casado que es troba entre les cordes d'una extrema dreta que amenaça en treure-li una muntanya de votants.

Però en Sànchez, que malgrat la patinada de la trobada fantasma amb el president dels Estats Units Joe Biden sembla tenir una floreta al cul, els astres li van de cara. La manifestació de diumenge passat a Colón va ser un fracàs estrepitós d'una dreta dividida que no acaba de trobar el nord, els empresaris es van pronunciar a favor dels indults, descol·locant encara més un Pablo Casado completament descol·locat, superat per VOX per la dreta i per la seva deixebla Díaz-Ayuso en populisme i popularitat, i fins i tot la conferència episcopal, tradicionalment de dretes i anticatalana es va pronunciar a favor dels indults.

Sembla obvi que el judici al Procés va ser completament polític (el pronunciament del Tribunal Europeu de Drets Humans d'aquesta setmana representa una clara clatellada a una part del sistema judicial espanyol, el que està precisament relacionat amb la sentència del Procés i totes les causes paral·leles que encara cuejen i que afecten, atenció, a més de 3.000 persones...), que les penes tenen molt de revenja i poc de justícia, i que per tant la reclamació d'amnistia versus indults sembla del tot legítima per part dels independentistes. Però el passat és el passat, l'amnistia s'hauria de votar per llei (no és descartable que s'hi pugui arribar en un procés de negociació) i hem de ser pràctics. Si el govern d'Espanya estigués en aquests moments en mans del PP, els presos catalans complirien fins al darrer dia de les seves penes a la presó, sense permisos ni històries. Aquesta em sembla una hipòtesi d'una aclaparadora plausibilitat, que confereix al gest de Sánchez, encara més valor.

Molts diran que Sánchez s'avança al que possiblement fallarà el TEDH d'aquí a uns anys i que vol evitar un ridícul encara més gran a la justícia espanyola, a la que el mateix informe que s'ha fet públic, votat per una clara majoria de representants europeus, equipara la justícia espanyola a la turca (una dubtosa reputació, vaja) però insisteixo que cal tenir-los molt ben posats per a afrontar el risc polític que suposa la concessió dels indults.

De la part dels independentistes radicals, aquells que pensen amb els peus, els prohoms del "Ho tornarem a fer" (què tornarem a fer, em pregunto, el ridícul, les falses promeses a una àmplia majoria de catalans il·lusionats pel que va resultar en un engany col·lectiu de proporcions gegantines?), només hi ha una consigna, compartida amb VOX i el PP, que citaré en castellà, que té més força: "cuanto peor, mejor". Francament, després del ridícul al que ens van sotmetre, continuar l'escenificació de la confrontació perpètua -contra un contrincant infinitament més fort, amb els mitjans de repressió al seu costat i amb un suport de la població catalana que no arriba al 50%- em sembla una estratègia del tot equivocada i sobre tot, infructuosa. Així es va demostrar al 2017, així es demostraria ara. El "ho tornarem a fer" sense un suport de la població catalana superant el 75%, em sembla d'una esterilitat que ratlla l'estupidesa.

En definitiva, els indults insisteixo, sense ser cap solució ni cap concessió "magnànima", suposen un pas de gegant cap a la oberutra d'un nou paradigma, d'unes noves regles del joc. Cal seure's a la taula i practicar la distensió. Cal ser pragmàtic, com ho són els bascos. Si anem a una taula de diàleg amb els principis maximalistes que alguns voldrien com a resultat final de la negociació (amnistia i autodeterminació), mal anirem, i el conflicte es perpetuarà, en perjudici de tots els catalans (i espanyols).

Si conflictes més difícils com ara el d'Irlanda del Nord es van poder superar, no veig per què a Catalunya això ha de ser impossible. Només ho serà si alguns continuen entestats en demanar la lluna en un cove. Amén.