Llegeixo aquesta setmana amb incredulitat i estupefacció una notícia de les que fan reflexionar. El titular de premsa deia: "Es podrà passar de curs sense límit de suspensos i en batxillerat amb un". Es tracta d'un real decret d'educació que està ultimant el ministeri d'educació i FP de cares al curs 2021-2022. A l'ESO, un alumne podrà passar de curs amb dues assignatures no aprovades, i fins i tot es podrà presentar a la selectivitat amb una assignatura suspesa. Fantàstic. Sense subte serà una gran contribució a crear noves generacions de mediocres, així sí amb el títol d'ESO, batxillerat o FP a la butxaca.
Si el fons de la qüestió pot ser ben intencionat (evitar la cultura de repetició de curs que és molt més elevat a Espanya que al promig d'Europa, fomentar l'autonomia dels centres educatius i impulsar una educació no només basada en les notes) de l'aplicació pràctica en pot resultar un cataclisme que acabi conttribuint a empitjorar -encara més- el lamentable nivell educatiu que, en general, tenen els nostres joves.
No cal un exercici de recerca periodística extraordinari per a constatar una realitat, la traslació pràctica de la qual la patim cada dia. Només cal parlar amb un mestre per conèixer que una de les màximes que més es repeteixen és sempre la mateixa: "el nivell és molt baix". Hi ho és per molts motius que seria simplista pretendre abordar en un article d'opinió, però al meu entendre hi ha diversos factors clau que ajuden a entendre la situació actual:
- La utilització política de l'educació
- Uns fluxes migratoris molt importants que necessàriament han tingut un impacte
- L'irrupció massiva de les noves tecnologies (la part més negativa de les mateixes, que no tot ho és)
- La immediatesa del mon global i digital en el que vivim.
De fet, des de 1980 fins a 2020 s'han aprovat 8 lleis educatives a Espanya, de la LOECE a la LOMLOE (una nova llei cada 5 anys), que no sé si és exactament el que caldria per tal d'assegurar un sistema educatiu robust. Només comparant-ho amb un país que és un referent en l'educació de la seva gent es pot entendre la diferència. A Finlàndia (millors qualificacions a escala mundial a l'informe PISA que avalua els sistemes educatius dels països de la OCDE) la llei d'educació vigent (Basic Education Act 628) és de 1998, és a dir, té 23 anys, i reforma una llei dels anys 70.
La taxa de fracàs escolar a Espanya en edats joves el 2020 va ser del 16% (El País, 29/01/2021), la més baixa des del 2011(26,3%), però la més alta d'Europa (que té una taxa de fracàs promig del 10%).
El fenòmen migratori dels darrers 10 anys no ha ajudat en absolut. Insisteixo, només cal parlar-ne amb els mestres. Els pares dels immigrants, que d'altres problemes deuen tenir, deleguen la funció educativa de forma gairebé exclussiva a l'escola i de vegades els alumnes no tenen ni les competències lingüístiques bàsiques ni el recorregut previ per a ser capaços de seguir el ritme promig. La conseqüència pràctica és que el nivell general baixa, i que als centres privats i concertats on la ràtio d'alumnes immigrants i amb necessitats especials és molt més baixa, el nivell mig és molt més alt. És una constatació de la realitat. No dic que no es pugui canviar, només que el que s'ha fet als darrers anys és clarament insuficient.
I finalment, el canvi de paradigma, la buidor de la immediatesa i de les noves tecnologies mal utilitzades. Hi ha un article de principis de juny de l'escriptor i professor universitari Gabriel Magalhaes (La Vanguardia, 08/06/2021, "Orfes del saber"), que no només és una joia de lectura imprescindible, sino que a més a més descriu a la perfecció i des de dintre el com hem arribat fins a qui. N'extrec alguns paràgrafs perquè no pot estar més ben explicat.
"Fer classes avui dia, en algunes universitats, en certes carreres, és com pujar en una pastera i intentar portar a la llunyana costa del saber, (...),una multitud de joves que, culturalment, transporten amb ells una pobresa subsahariana.(...).Per tant, en el cas de moltes carreres (no de totes, per descomptat), la universitat ha deixat de ser un ascensor social (...). La majoria (d'estudiants) han tingut infanteses plenes de regals i ara, els amenaça el destí mendicant de la precarietat. És la història de la Ventafocs explicada al revés. Com hem arribat fins aquí? M'he adonat que els països europeus han perdut el control d'un territori clau: aquell lloc íntim, magmàtic, on es troben les referències culturals de cada ésser humà. Aquí hi entren, per exemple, els bons llibres, les obres d'art, les dates, persones i idees que van canviar el món. (...). Ara, als més joves se'ls deixa anar massa aviat en una mena d'espai sideral per on circulen en les naus de la tauleta, el telèfon mòbil, l'ordinador. Ningú no els guia, i ells es queden flotatn en jocs, en xarxes socials, buits. Anys així, acumulant el no-res. Oblidant tot allò que la cultura dels seus països sempre ha intentar recordar. I aquesta gent es perd dels mapes culturals i deixa gairebé de saber caminar nous coneixements que no siguin l'eterna distracció en què viuen abduïts".
Es pot dir més alt, però no més clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada