No puc evitar referir-me a una de les més grans disfuncions de la democràcia espanyola -que cal reconèixer que en molts aspectes és prou robusta-: l'administració de justícia.
No sembla lògic que Espanya, insisteixo pels que no els agrada sentir-ho, una democràcia homologable a les millors del planeta, sigui el país del món segons Freemuse (organització internacional que defensa la llibertat d'expressió artística - https://freemuse.org/ )- que lidera el 2019 i el 2020 el rànking d'artistes empresonats. En concret, 14, el 2019, per davant de països de molt dubtosa reputació com ara (per aquest ordre): Iran, Turquia, Birmània, Egipte, Xina i Rússia. Al 2020 les dades encara no definitives i no publicades confirmen que Espanya segueix encapçalant el rànking.
Ens trobem davant un doble problema.
D'una banda, Espanya té un codi legislatiu arcaic en molts àmbits, i un codi penal, per extensió, plenament restrictiu amb les llibertats (per exemple els articles 490 i 491 que castiguen les injúries a la corona, o el 578, que castiga l'enaltiment del terrorisme). L'article 490, apartat 3, sembla sortit d'un conte macabre del segle XIX (tot i que és ben recent...): "3. El que calumniare o injuriare al Rey, a la Reina o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o a la Princesa de Asturias, en el ejercicio de sus funciones con con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no los son". És que fins i tot la redacció és antigua i desafortunada. Per no parlar de la sedició i/o la rebelió...
A mi el raper Pablo Hasél ni m'escalfa ni em refreda. Em sembla més aviat un tipus força vulgar, com el tal Valtonyc, el raper mallorquí exiliat a Bèlgica (on les calúmnies a les cases reials se les miren d'una altra manera). Individus que fan una música que no és música, al meu entendre, i que són provocadors efervescents. No els compraria ni un single, però mereixen tot el meu respecte com a referent de lluita contra el sistema. Un sistema antic, esbiaixat i injust.
No és homologable que el tal Hasél hagi de passar 9 mesos a la presó per la lletra d'una cançó a la que injuria al Borbó, d'altra banda, pressumpte defraudador fiscal entre moltes altres -presumptes- perles. Tampoc ho és que dos activistes de pela amb deu, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, hagin estat condemnats a 9 anys de presó i inhabilitació absoluta per un delicte de sedició. Crec que tots hem vist cent vegades les imatges. Es podrà estar d'acord o en contra de les seves idees i principis, però 9 anys per pujar al cim d'un cotxe de la guàrdia civil intentant que una manifestació espontània a la seu d'Economia i Finances de la Generalitat no sortís de mare, em sembla pura prevaricació. Són els jutges que han dictat aquesta sentència els que haurien de ser a la presó.
No és homologable que en Sandro Rosell (un personatge que he escrit moltes vegades en aquest blog que em cau més aviat malament), passés 645 dies en presó preventiva.
No és homologable que el mateix dia que en Hassel entra a la presó, deixin en llibertat condicional un veritable delinqüent com en Rodrigo Rato, amb tot de causes obertes encara. Un dels principals responsables d'una trama criminal que va treure Bankia a borsa sabent que el seu valor real era una ínfima part del seu valor de sortida. Que es va aprofitar del càrrec i de les famoses "targetes black"...
No és homologable que la Cristina Cifuentes hagi estat aquests dies absolta de falsificar el títol d'un màster quan tothom, en particular fiscalia i els jutges són els primers en saber que el delicte és cert.
No és homologable que dels assessins d'en Guillem Agulló, només un d'ells, en Pedro Cuevas, entrés a la presó i complís 4 dels 14 anys de condemna per "bona conducta". Els altres 3 van sortir al cap d'una setmana.
No és homologable que no es pugui jutjar un Borbó que ha fugit del país amb llum i taquígrafs.
I tot això, i els centenars de casos que em deixo per no fer aquest article il·legible, entronca amb el segon problema: una administració de justícia ancorada en l'antic règim amb càrrecs perpetuats i perpetus on l'aplicació de la dita castellana "los mismos perros con distintos collares", és de plena vigència.
A la transició ("que nos dimos entre todos", gran mentida) no es va fer neteja ni a l'administració de justícia ni a l'estament militar (ho hem tornat a veure recentment amb jubilats pseudo-colpistes que volien matar a la meitat dels catalans). En el segon cas, això gairebé va costar una segona guerra civil al Segle XX (23 de febrer de 1981, Antonio Tejero d'ingrata memòria i la seva camarilla d'Alfonsos Armadas, Milans del Bosch et altri). En el primer cas, continuem on erem, amb un Consell General del Poder Judicial majoritàriament molt de dretes, polititzat, amb càrrecs caducats des de fa anys i amb una reforma del Consell bloquejada per Partido Popular.
Fins que Espanya no prengui una acció decidida de reforma i neteja de l'administració de justícia no podrem dir que hi ha justícia de veritat. Que personatges com Carmen Lamela o Pablo Llarena puguin continuar essent jutges després d'escandalosos exemples de prevaricació dels que han estat protagonistes, és una mostra que el sistema està podrit, com el Regne de Dinamarca del Hamlet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada