La immediatesa amb que tot plegat se succeeix al món hiperconnectat i la velocitat vertigionosa a la que la informació -i la desinformació- es transmet, acaben generant una sensació permanent no només de provisionalitat informativa, sinó de provisionalitat vital. Si això ja és així des de fa anys a la nostra vida quotidiana, quant es tracta de tot allò relacionat amb el Coronavirus, l'acceleració i el desconcert assoleixen límits indescriptibles.
Sorprèn que fa quatre dies les Estats Units eren el país no només amb el major nombre de morts del planeta per Covid 19, sinó que la velocitat de transmissió fessin preveure una catàstrofe humanitària. Avui llegeixo al The New York Times que la corba de caiguda de contagis (mitja mòbil de 14 dies) és del -31% i el número de morts diàries (més de 4.000 per dies fa quatre telenotícies) és avui de 2.662 persones, amb una davallada el 5%. Això en un país on a bona part del territori les mesures de prevenció han brillat i brillen per la seva absència. De fet, les baixades han començat a consolidar-se a Califòrnia, per exemple, després que reobrissin els bars.
No crec pas que l'efecte Biden, que porta escassament un mes al poder, hagi fet res: en relació a les mesures de vacunació, aquestes estaven ja en marxa als darrers mesos del mandat de Donald Trump. Com a novetat més significativa, tot just es demana un PCR a les persones que entren als Estats Units. I una altra, l'acceleració en el ritme de vacunacions (les imatges dels cotxes entrant als estadis per a procedir a vacunacions massives són al·lucinants). En un país de 328 milions d'habitants, el 9,1% de la població ha rebut ja una dosi, i un 2,5% n'han rebut les dues. 30 milions de persones vacunades amb una dosi en menys de dos mesos és un veritable rècord, i el programa que estan muntant ara mateix ho accelerarà a les properes setmanes.
Sorprèn també que l'alumne aplicat de la Unió Europea, Portugal, que va passar la primera onada pràcticament sense despentinar-se (a l'abril de 2020 tenia en termes comparables, 32 vegades menys morts que Espanya, i tota la premsa es feia ressò del model portuguès, els seus gestors i el seu sistema sanitari, comparat-lo amb el "desastre" d'Espanya i la seva gestió descentralitzada), és ara un dels països amb la major incidència d'Europa. Perquè ens en fem una idea, el seu factor R, ha passat del 0,98 al 1,90 (cada persona en contagia pràcticament 2) en un mes. A Espanya, avui, el factor R és de 1.
Sorprenen així mateix les imatges d'un torneig Master de Tennis a Austràlia ple de públic sense mascaretes o una Xina que és capaç de tornar a confirnar un barri de 200.000 habitants per un nou cas de Coronavirus.
Sorprèn encara més que la Garrotxa sigui la comarca amb major incidència de Catalunya, amb una forta presència de la soca britànica, fins al punt que Olot, població d'una 34.500 habitants, tingui 1.000 nens en edat escolar confinants a casa per casos detectats a les seves classes.
Sorprèn en definitiva que, a aquestes alçades de la pel·lícula, es moren moltes menys persones, perquè el sector mèdic i sanitari ha après com tractar millor la malaltia, però continuem sense tenir idees clares de com es transmet, per què i com sorgeixen noves soques, per què i com la vacuna ens ajudarà en l'obtenció de la tan covejada immunitat de ramat.
En definitiva, som incapaços de preveure què passarà a curt i mig termini i per tant com seran les nostres vides a quatre mesos vista. I sobretot, si algun dia tornarem a recuperar la normalitat tal com la coneixíem abans de març de 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada