He revisat el blog per comprovar si mai m'havia pronunciat sobre els fets del 23 de Febrer de 1981. Amb certa sorpresa, constato que mai he escrit sobre aquest episodi de la nostra historia relativamente recent. Que ja en faci quaranta anys és un símptoma que ens fem grans i que el temps passa molt de pressa (la percepció del pas del temps, de fet, és el que augmenta amb l'edat, i que definitivament acredita allò de que "el temps és relatiu).
Avui sopant he preguntat als meus dos fills què en sabien del cop d'estat de l'Antonio Tejero Molina. Per la meva tranquilitat (mai no els ho havia preguntat abans) tots dos n'estaven perfectament al corrent, en particular el meu fill gran, que m'ha explica que això ho van estudiar al batxillerat. El meu fill petit, afectat de ple per la pandèmia del coronavirus, es va "menjar" tota la història d'Espanya que va des de la fi de la Segona República fins al restabliment de la democracia. En té una remota idea per pura curiositat antropològica. Sap qui va ser Niceto Alcalá-Zamora o Manuel Azaña Díaz, però no pas qui eren Alfonso Armada Comín o Jaime Milans del Bosch.
En fi, hi ha dates que un que ja comença a tenir una certa edat no pot oblidar mal que sigui desmemoriat de mena. I em costa d'assimilar que hagin passat 40 anys...! Estic convençut que tots els de la generació dels anys seixanta del Segle XX no obligarem mai algunes dates que formen part indestriable de les nostres vides: 20 de novembre de 1975. 15 de Juny de 1977. 6 de desembre de 1978. 18 de desembre de 1979. 23 de febrer de 1981. 11 de setembre de 2002. 1 d'octubre de 2017.
De fet, en totes aquestes dates recordo perfectament el que estava fent, cosa que no puc dir ni del que vaig fer abans d'ahir. Són dates que marquen una vida.
En concret, el 23 de febrer de 1981, dilluns per més inri, jo era a classe de francès del meu amic -i aleshores professor- Roger Denoix, quan es va produir el cop d'estat, enmig de la votació per la ratificació de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern espanyol. Quan l'inclassificable coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero va entrar al Congrés dels Diputats, a la Carrera de San Jerónimo, recordo que en Roger va posar la ràdio (Radio Nacional de España) i sonava música militar. Es va generar un silenci incòmode que va deixar pas a una indescriptible sensació d'angoixa perquè tots vam donar per fet que all ja no tenia volta enrerre. Jo tenia aleshores 14 anys i recordo en particular la preocupació dels adults pel que pagues passar (del meu pare i dels seus amics en particular que estaven acollonits com mai abans des de la mort del dictador).
El cert és que si bé el cop d'estat com a tal va fracassar, no ho va fer del tot. No com a minim en part dels propòsits dels que el van protagonitzar (que dit sigui de passada va passar un temps de presó curta on van ser, a més a més tractacts com a marquises): es va consolidar la monarquia (quan el paper de l'ex-rei d'Espanya, Joan Carles I segueix constituint uns dels punts més foscos de tot el cop d'Estat (n'estava informat? Per què va esperar fins ben entrada la matinada per a condemnar el cop? Què va fer durant les llargues hores entre l'entrada de Tejero al Congrés i el seu discurso a Televisió Espanyola? Preguntes que encara no tenen resposta); es va retallar de cop el procés autonòmic (LOAPA), es van crear els GAL i va comenzar la guerra bruta contra ETA, es van mimar els militars perquè no es tornessin a aixecar i es va exacerbar el moviment de sentiment "espanyolista", en contraposició a l'articulació de l'estat de les autonomies. Interessant en aquest sentit revisar el libre d'en Javier Cercas "Anatomia de un instante" on recrea el cop d'estat en forma novel·lada.
El cop d'estat del 23 de febrer de 1981 és encara un dels episodis més foscos de la transició política espanyola i una clara indicació que allò que s'atribuïa al règim del general Franco de "tenerlo todo atado y bien atado" no era pas cap exageració. Si avui estem com estem és -en part- degut a una transició política laxa amb l'antic règim i amb el pes sobre la consciència de no haver fet neteja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada