Una sensació estranya em córre pel cos i pel cap en llegir aquest "escàndol" que acaba de destapar el diari Ara arran dels pressumptes abusos de professors de l'Institut del Teatre a alguns dels seus alumnes. El segon gran "me too" de Catalunya -amb permís dels afers d'abusos de capellans i germans d'escoles maristes- acaba de fer pública aparició amb bombo i platerets.
A aquestes alçades de la pel·lícula ja no em sorprèn gairebé res en quant al fons de les coses, però sí que continuo essent molt crític, de fet cada vegada més, amb les formes.
El primer que he de dir en relació a l'afer en qüestió és que jo tenia a en Joan Ollé (a qui vaig seguir com a director teatral i com a company de ràdio i televisió de l'admirat, estimat i enyorat Joan Barril, en darrera -i genial- instància a "El Cafè de la República" a Catalunya Ràdio, gairebé fins a la mort d'en Barril) com a un intel·lectual al que admirava i admiro, per la seva vasta cultura i la seva capacitat de comunicació, a la ràdio, a la tele, al teatre. Com a exemple, recordo amb pell de gallina el que va escriure i va llegir quan el seu amic de l'ànima es va morir. Encara se'm posa la pell de gallina. Escriu Ollé: "...ens ho menjavem, bevíem tot i ens en reiem tot, i això comporta conseqüències nefastes per a la salut. Darrerement, ja farts d'estar tant a prop l'un de l'altre, ens parlàvem de vostè i en castellà. O en italià: due vecchi rincollonitti che chiacheranno sull niente ne un banco della Diagonal a la luce della luna...". Una petita genialitat.
Per tant, el fet de desperar-me el cap de setmana passat amb la notícia que algú a qui admires intel·lectualment és un abusador sexual i un maltractador remou estructures i fidelitats (al menys en el meu cas). Així que no puc sino posar-lo en qüestió, tot i considerant-lo al mateix temps pressumptament innocent fins que no es demostri el contrari.
Ara bé, el que més em sorprèn i em preocupa d'aquesta nova cacera de bruixes és com escrivia abans, el fons de la qüestió. Tot de cop, tants anys després dels fets, apareix en premsa un reportatge d'investigació que afirma amb contundència que determinats professors de l'Institut del Teatre han abusat de la seva posició en relació als seus alumnes. Hi ha ple de testimonis d'abusades i abusats, maltractades i maltractats que així ho testimonien.
En paral·lel a l'immediata obertura d'una investigació interna en profunditat i amb cel·leritat que ha d'arribar fins al final, cal preservar la presumpció d'innocència (recordem el cas Morgan Freeman, per exemple). I en acabat, només hi ha dues possibilitats: acusacions que són veritat o que són mentida. Cap més. Les acusacions són tan greus que aquí no hi entren mitges tintes.
Diguem que s'acaba demostrant que en Joan Ollé i d'altres professors són veritables abusadors i ara s'ha destapat. El comiat preventiu cal que esdevingui definitiu. Se'ls ha de denunciar, jutjar i -si les proves són contundents- condemnar-los amb tot el pes de la llei. Però això no acaba aquí: cal acomiadar la junta directiva, la direcció actual i la dels anys en que els fets ven tenir lloc. Si un fet així es demostra vertader, això ho havia de saber la direcció (directament o indirecta). Aquest tipus d'abusos només es poden cometre de forma continuada quan hi ha el coneixement -tàcit o explicit- dels màxims responsables de la institució. Cal aprofitar per a fer net del tot. Les declaracions de la directora actual avui als mitjans, agafant-se al càrrec invocant que quan hi ha problemes no se'n pot anar, poden tenir molta força o ser una pura fugida cap endavant.
Segona opció: no es demostra que l'Ollé i companyia siguin abusadors. Llavors cal restituir ràpidament i de forma pública i notòria la seva reputació tacada. Cal aprofundir en qui i com s'ha filtrat la difamació i fer també que el pes de la llei caigui sobre els difamadors.
Em fa gràcia que quan passen coses com aquesta molta gent anònima i no tant s'apunta al carro de la denúncia amb la fal·lera del convers o de l'ex-fumador en una campanya contra el tabac (veure avui als telenotícies l'exaltació de jovenets i jovenetes que no havien nascut quan els suposats fets van tenir lloc em fa venir singlots, per dir-ho d'una manera suau).
És la nova moda. La febre de cremar estàtues d'esclavistes de fa uns mesos que es va escampar com una taca uniformitzadora per tot el planeta; l'afany de canviar el passat per capgirar la història; les ganes d'imposar un revisionisme extrem, radical, de pa sucat amb oli, en el que tot ha de ser políticament correcte i on sembla que si no ets LGTB ets un feixista consumat.
A mi que surti un tipus com en Joel Joan, que deu tenir ereccions en escoltar-se a si mateix cada vegada que parla, escrigui ara Twitts sobre l'afer del següent tenor literal: "Dono fe que a mi em va maltractar psicològicament fins arribar a l’insult i l’agressió verbal. Un dia li vaig tornar tota la merda i me’n vaig anar de l’assaig i no vaig tornar. Als tallers finals de carrera de l’Insti. I begut també. I no parlaré de la canya sempre tirada. 1992", em provoca una sensació a cavall entre la vergonya i el fàstic. Sigui o no veritat el que diu. Ara s'apunta al carro? Han passat 29 anys des dels suposats fets i parla ara perquè hi ha una munió de pressumptes víctimes que ho acaben de fer? Repeteixo: vergonya i indignació. La dignitat no va de Twitts, sino del valor de denunciar les injustícies quan i com cal, en temps i en forma.
Tot plegat, tan si és veritat com si no, em provoca un sentiment d'indignació cap a l'oportunisme i la correcció política, que com més gran em faig, més fàstic em fa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada