El dissabte al matí vaig trobar-me de casualitat a Palamós amb un molt bon amic quan vaig portar el meu fill petit a jugar a futbol. Aquest amic és un home de principis, d'esquerres de tota la vida. Un home que, com jo, havia cregut molt amb aquella idea de Catalunya que tenia en Pascual Maragall i els "Ciutadans pel canvi" (que eren uns Ciutadans molt diferents als "Ciudadanos" de l'Arrimadas i en Rivera).
Em deia el meu amic que li havia costat molt "creuar el Rubicó". Jo també li vaig confessar que a mi, que creia profundament en el projecte federal, també m'havia costat molt creuar aquest Rubicó. "I ara, què? em deia el meu amic". Mai no havia votat a algú que fós de "dretes" afegia, mig avergonyit, i -potser- mig enpenedit, i "hi vaig posar tota la meva esperança, tota la meva il·lusió", acabava. En aquell moment no vaig saber contestar-li. I tampoc no ho sé ara, però el que sí sé, és que estan passant moltes coses, coses en certa manera inaudites, impensables, fa tan sols quatre dies. I això no deixa de ser una prova que "tot està per fer i tot és posible", que deia Miquel Martí i Pol al seu sublim "Ara mateix".
"Junts pel Sí" i la "CUP" negocien mentrestant sense llums i taquígrafs. Penso que és bo que hi hagi discreció. Els ciutadans vam donar vots el 27 de Setembre, a diferents opcions. Ara és l'hora dels polítics, que treballin sense soroll i que arribin a acords, no només per aclarar d'una vegada el "Procés" sino, i sobre tot, per a governar per el poble que els paga els salaris.
El 12 d'octubre, festa obsoleta i menyspreada per la majoria de la població d'Espanya, ha cobrat aquest any una clau esperpènticament nacionalista. Resposta de la casta Castellana al 27-S. No sabem com explicar, ni com lluitar contra dos milions de persones que, inexplicament per ells, no volen saber massa res d'Espanya (de bon rollo, però, cosa que ho fa encara més inexplicable, per a ells). D'una certa idea d'Espanya, afegiria jo. Una Espanya (Castellana, mesetària, d'estructura quasi feudal), que no representa a bona part de la població de Catalunya (ni d'Espanya, afegeixo) , els agradi o no, i que es pot culpar l'escola, TV3 i el "sum sum corda", però els meus avis, ni els paterns ni els materns, en un temps on no existia TV3, mai van sentir-se espanyols, ni tan sols sabien parlar Castellà amb fluidesa (en puc donar fe). Fa 20 anys no ho entenia. Ara ho veig diànafament clar.
Passen coses inaudites.
És inaudit que Ada Colau, que va mantenir un difícilment comprensible baix perfil (gairebé inexistent) a la campanya del 27-S, estigui avui encapçalant activament la protesta contra la judialització del 9-N davant del TSJC i surti en defensa d'Artur Mas. Com també ho és que Unió i "Catalunya sí que es pot", també hi hagin donat suport. On és ara el 47,8%?
És difícilment comprensible (al menys per mi) que Manuela Carmena, septuagenària, comunista de tota la vida, coherent fins la medula, acudeixi a la recepció del 12 d'Octubre; no s'explica (ni en clau electoral) que Albiol sigui a la Plaça Catalunya, davant la manifestació pro-hispanitat més minça dels darrers anys, mentre un Albert Rivera pendent només de càmeres i periodistes, miri de dibuixar el seu millor somriure, el perfil de la nova centralitat, a la recepció al Palau Reial, davant la marcada indiferència del Rei i la Reina....
Tampoc s'acaba d'entendre que Pablo Iglesias, després de la castanya monumental que s'ha fotut a Catalunya, desaprofités l'ocasió de ser a la festa del 12 d'octubre. Coherència o falta de visió? Serà casualitat que la cabra (més aviat el cabró) de la Legió, es digui Pablo?
S'entén més que altra vegada Ada Colau faci gala d'una coherència que em sorprèn molt més positivament del que em pensava i despotriqui via "twitter" de la celebració d'un "genocidi" i d'un dispendi passat de moda i vergonyós de 800.000 €.
I, last, but not least, avui el Rei i Artur Mas, se saluden avui cordialment al 16è Fórum Iberoamérica, davant la presència divertida i enriallada de la delegada del govern español a Catalunya, Sra. Llanos de Luna, gran admiradora, com tothom sap, del President de la Generalitat i del que aquest representa.
Passem moltes coses, i en poden passar moltes més. El meu pare seria feliç, si fós viu.
Em deia el meu amic que li havia costat molt "creuar el Rubicó". Jo també li vaig confessar que a mi, que creia profundament en el projecte federal, també m'havia costat molt creuar aquest Rubicó. "I ara, què? em deia el meu amic". Mai no havia votat a algú que fós de "dretes" afegia, mig avergonyit, i -potser- mig enpenedit, i "hi vaig posar tota la meva esperança, tota la meva il·lusió", acabava. En aquell moment no vaig saber contestar-li. I tampoc no ho sé ara, però el que sí sé, és que estan passant moltes coses, coses en certa manera inaudites, impensables, fa tan sols quatre dies. I això no deixa de ser una prova que "tot està per fer i tot és posible", que deia Miquel Martí i Pol al seu sublim "Ara mateix".
"Junts pel Sí" i la "CUP" negocien mentrestant sense llums i taquígrafs. Penso que és bo que hi hagi discreció. Els ciutadans vam donar vots el 27 de Setembre, a diferents opcions. Ara és l'hora dels polítics, que treballin sense soroll i que arribin a acords, no només per aclarar d'una vegada el "Procés" sino, i sobre tot, per a governar per el poble que els paga els salaris.
El 12 d'octubre, festa obsoleta i menyspreada per la majoria de la població d'Espanya, ha cobrat aquest any una clau esperpènticament nacionalista. Resposta de la casta Castellana al 27-S. No sabem com explicar, ni com lluitar contra dos milions de persones que, inexplicament per ells, no volen saber massa res d'Espanya (de bon rollo, però, cosa que ho fa encara més inexplicable, per a ells). D'una certa idea d'Espanya, afegiria jo. Una Espanya (Castellana, mesetària, d'estructura quasi feudal), que no representa a bona part de la població de Catalunya (ni d'Espanya, afegeixo) , els agradi o no, i que es pot culpar l'escola, TV3 i el "sum sum corda", però els meus avis, ni els paterns ni els materns, en un temps on no existia TV3, mai van sentir-se espanyols, ni tan sols sabien parlar Castellà amb fluidesa (en puc donar fe). Fa 20 anys no ho entenia. Ara ho veig diànafament clar.
Passen coses inaudites.
És inaudit que Ada Colau, que va mantenir un difícilment comprensible baix perfil (gairebé inexistent) a la campanya del 27-S, estigui avui encapçalant activament la protesta contra la judialització del 9-N davant del TSJC i surti en defensa d'Artur Mas. Com també ho és que Unió i "Catalunya sí que es pot", també hi hagin donat suport. On és ara el 47,8%?
És difícilment comprensible (al menys per mi) que Manuela Carmena, septuagenària, comunista de tota la vida, coherent fins la medula, acudeixi a la recepció del 12 d'Octubre; no s'explica (ni en clau electoral) que Albiol sigui a la Plaça Catalunya, davant la manifestació pro-hispanitat més minça dels darrers anys, mentre un Albert Rivera pendent només de càmeres i periodistes, miri de dibuixar el seu millor somriure, el perfil de la nova centralitat, a la recepció al Palau Reial, davant la marcada indiferència del Rei i la Reina....
Tampoc s'acaba d'entendre que Pablo Iglesias, després de la castanya monumental que s'ha fotut a Catalunya, desaprofités l'ocasió de ser a la festa del 12 d'octubre. Coherència o falta de visió? Serà casualitat que la cabra (més aviat el cabró) de la Legió, es digui Pablo?
S'entén més que altra vegada Ada Colau faci gala d'una coherència que em sorprèn molt més positivament del que em pensava i despotriqui via "twitter" de la celebració d'un "genocidi" i d'un dispendi passat de moda i vergonyós de 800.000 €.
I, last, but not least, avui el Rei i Artur Mas, se saluden avui cordialment al 16è Fórum Iberoamérica, davant la presència divertida i enriallada de la delegada del govern español a Catalunya, Sra. Llanos de Luna, gran admiradora, com tothom sap, del President de la Generalitat i del que aquest representa.
Passem moltes coses, i en poden passar moltes més. El meu pare seria feliç, si fós viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada