Aquest any, per motius professionals em tornaré a perdre les Fires de Girona. Francament, no em sap cap greu, amb excepció de no poder gaudir una mica més de la família. Surto de viatge avui (de fet escric en escala a Paris) i no tornaré fins el 3 de novembre, quan ja hauran acabat.
Aquests dos darrers dies, ja dins el calendari de festes (el pregoner Jordi Bosch va fer-ne la inauguració oficial el divendres) ens han deixat, als que vivim i gaudim de La Devesa tot l'any, un resultat post batalla que fa esgarrifar, i cada any és pitjor. Tant ahir dissabte com avui diumenge, quan hem sortit amb l'Ona a passejar (ben d'hora, ben d'hora...), ens hem trobat un mar d'ampolles trancades i brutícia (restes de "botellón") en dimensions extraordinàries, desproporcionades, excessives. Les brigades de neteja parlem amb la cara. Ahir era esgarrifós passar per davant de "barraques" a quarts de vuit del matí.
De fet ahir a la nit, tornant d'una festa a Palamós amb l'Anna, pràcticament al costat de casa, ens vam trobar un individu completament estès a terra, semi-inconscient, amb clars símptomes d'intoxicació etíl·lica aguda. Home, a tots ens agrada la festa, i tots hem estat molt joves, però teníem una mica més de coneixement dels límits (vist en perspectiva).
Em transporto 30, 25 anys enrere i em veig a mi mateix, en un "fordfiesta" color "Oro inca" (ara jo en diria color merda d'oca o color de gos com fuig, però els d'Almussafes així el van batejar), matrícula GE-4573-J, amb quatre individus més dins el cotxe, amb les finestres tancades fins a dalt pel fred intenssíssim que feia (tot això era molt abans del canvi climàtic, quan les estacions eren estacions i a Girona a finals d'Octubre hi feia un fred de nassos), fumant sense parar, fins l'extrem que entre la boira i la foscor de fora i la boira de dintre, era un veritable miracle arribar sense incidents.
Llavors, superat el drama de trobar lloc per aparcar, hi havia la festa, les barraques, les birres, el riure, el ballar, el fumar més i el beure més. I en acabar, quan ja tot era tancat i el fred es calava als ossos sense pietat i no hi havia anorak ni alcohol que ho aturés, torrats senzillament -com diríen els "Dekrepits" (novament en perspectiva fotíem unes animalades que em fan pensar que vam ser molts els miracles que van permetre que no prenéssim mal.....), agafava les Claus del cotxe el que s'hi veia més, i, amb finestres tancades, calefacció a tope i cigarrets encesos per a no adormir-nos, tornàvem a Palamós.
No erem excepció, tots els de les comarques ho feien, i no recordo d'aquells anys que mai hagués passat res de gran. Eren altres temps, d'una gran inconsciència segurament, però també de molta més ètica i més estètica. L'objectiu no era beure fins a reventar, sino passar-s'ho bé, el beure era auxiliar. Tothom coneixia els límits. No vaig veure mai ningú en coma etíl·lic.
Aquests darrers anys a Fires, n'he vist uns quants, i el més preocupant de tot, cada vegada més joves. L'objectiu ha substituït el mitjà. És beure per emborratxar-se i perdre la consciència. Una buidor que fa feredat. Afortunadament, i malgrat l'estat en que queda tot plegat, vull seguir pensant que es tracta d'una minoría....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada