El cas de la nena gallega de 12 anys amb una malaltia terminal, l'Andrea, m'ha fet reviure el que nosaltres vàrem viure amb el meu pare el mes d'abril de 2012. Ell va tenir la sort que l'equip d'oncòlegs que el portaven no van tenir cap dubte a l'hora d'aplicar-li la sedació terminal que ell, en plenitud de facultats mentals, va demanar. També he de confessar però, que una de les darreres coses que vaig prometre al meu pare és que, en cas que la sedació terminal no hagués estat autoritzada per l'equip mèdic, jo li havia promès que ens n'aniriem tots dos a Suïssa en una clínica on jo, per voluntat del meu pare, li hagués aplicat l'injecció que hauria acabat amb el seu patiment. Afortunadament no va caldre, però si hagués calgut ho hagués fet, llavors i ara.
El cas de l'Andrea és molt més complexe, perquè es tracta d'una menor, que a més a més, no pot ni tan sols parlar, i ho fa en boca dels seus pares. El canvi d'actitud de l'equip mèdic és una decisió plena de sensatesa i humanitat. Penso que al final s'ha imposat el sentit comú, gràcies a la tenacitat i la fermesa dels pares de l'Andrea, que han lluitat contra el status quo del sistema, i la ferma oposició inicial dels metges a desconectar l'Andrea de l'alimentació parenteral que la mantenia, i la manté encara, en vida. L'empitjorament de l'estat de salut de la nena sembla que ha estat el factor desencadenant. En aquest cas, després de tres mesos, els pares poden per fi respirar, però hi ha casos i agonies que poden durar anys.
Puc estar d'acord en que la sedació terminal, l'eutanàsia i el suïcidi assistit són conceptes que poden ser fàcilment confusibles. I que en absolut és una decisió fàcil la que un equip mèdic, amb un criteri deontològic i hipocràtic que té com a principi rector la protecció i preservació de la vida, ha de prendre en casos en els que un pacient està diagnosticat d'una malaltia degenerativa irreversible i que amb el coneixement mèdic actual té una probabilitat de curació nula o pràcticament nula.
No és lícit doncs jutjar el comportament de professionals mèdics en relació a afers en els que l'ètica personal, les creences morals o religioses i la pròpia consciència poder portar a prendre. Però aquí és on han d'entrar les lleis.
Aquí és on els juristes i els metges han de treballar frec a frec per tal de permetre legislar a fi i afecte que, en aquells casos en els que es demostri la irreversibilitat d'una malaltia, es pugui aconseguir una mort digna pel pacient, si aquest ho ha demanat explícitament, ho ha deixat escrit en un testament vital (és, per exemple, el meu cas), o els seus tutors o representants així ho demanen en cas d'irreversibilitat diagnosticada. Cal un marc legal, per evitar arbitrarietats i abusos, però cal sobre tot per evitar tenir un ésser viu com un vegetal connectat a una màquina que el fa viure sense vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada