Ha passat gairebé una setmana des de les eleccions municipals i el mínim que hom pot afirmar és que l'ambient està caldejat. Al PP hem evolucionat del "no passa res" de la compareixença i roda de prensa del president del govern espanyol més lacònic de la democràcia, a la rebelió dels barons, l'auto-lapidació de la De Cospedal, la imploració de l'Esperança Aguirre, pidolant un pacte als que tres dies abans acusava obertament d'haver filtrat la seva declaració de renda, al "dimiteixo a mitges" dels barons mediterranis.
A això vull fer referencia explícita en aquesta entrada de blog, tot i que l'Artur Mas, el rumb del sobiranisme i l'"harakiri" de la Rosa Díaz de la UPyD també meritaran un comentari posterior.
Aquestes eleccions han suposat pel PP una demostració de diverses veritats. La primera és que em sembla meritori que després de tot el que ha succeït, el PP hagi tret encara tants de vots. Curiosament, en aquells llocs on la corrupció està més arrelada, com ara el País Valencià o les Illes Balears, el PP ha continuat fent un resultat estratosfèric, malgrat perdre la majoria absoluta. De fet, la màxima "tenim els polítics que ens mereixem" acaba essent malhauradament una gran veritat. Incomprensible que la senyora "Caloret", sigui encara capaç d'obtenir 10 regidors a València (106.000 vots, que són exactament el 50% dels que va obtenir 4 anys abans), o que l'inefable i inqualificable feixista Pepe Ramón Bauzá acabi també obtenint 10 diputats (ó 95.000 vots, la força més votada). Han perdut i pleguen, conservant l'acta de regidor o diputat. No hi ha major demostració de mediocritat. Renunciar al càrrec però no al sou (qualsevol abandona la mamella pública, especialment si ja no tens farmàcia i no saps fer absolutament res de res).
Ara bé, el partit ha perdut. De res no han valgut les crides a combatre l'apocalipsi i l'adveniment de les set plagues. El poble ha parlat i ho ha fet per a dir que en té les gònades plenes. A Madrit -ciutat i concepte- dos taxistes (col·lectiu tradicionalment votant del PP) em deien aquest dimecres que han votat Ciudadanos de decebuts com estan del PP, de les seves indefinicions, de les seves mentides, de la seva innacció.
Al Rajoy de "no passa res" i "no penso canviar res" li han crescut els nans tan ràpidament que el mateix dimecres ja va haver de rectificar. Mentre això succeïa, pusilànime, erràtic, dubitatiu, una Esperanza Aguirre beligerant i belicosa, afirmava amb contundència que al partit li cal una renovació, una refundació i que ella està preparada per a liderar-la. Esperanza es postula, parla clar, diu que ella i en Ruiz Gallardón són els únics que no han cobrat sobresous en negre (ergo, per extensió vol dir que en Mariano sí que ho ha fet). Mariano s'enfonsa en el seu propi femer. Rumors ben documentats deixen anar que la De Cospedal, aliada tradicional, saltarà de Castella la Manxa, i que Aguirre li disputarà la candidatura a la presidència a les properes eleccions.
A Catalunya ningú no és capaç ni tan sols de fer una mínima autocrítica. Nosaltres? Només passavem per allí, amb intenció de no quedar-nos. El resultat de l'Albertito i l'Alícia són per a posar el cap dins una galleda d'aigua freda i no treure'l en 3 setmanes....Però això seria com demanar peres a l'om....
I mentrestant, el papu gros, en José Mari, es va fregant les mans, tot preparant el seu retorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada