Avui ha estat un dia fantàstic, per molts motius. El primer i el més important és perquè he corregut la meva primera mitja marató amb el meu fill Adrià. Hem hagut de fer "trampes" perquè amb 15 anys no es podia inscriure, i ha anat amb un dorsal dels 10 km., però de vegades no hi ha més remei.
El dia ha estat perfecte per a córrer. No feia ni fred ni calor. Quan hem sortit de Girona cap a les 7 del matí, un cel mig grisós amenaçava pluja, però havent sentit l'Eloi Cordomí al TN vespre del dissabte, estaba convençut que no cauria ni una gota, com així va ser. Un lleuger aire de tramuntana que ens ha acompanyat tota la cursa i el fet que no fes sol en cap moment ens ha alegrat el matí i la cursa.
A part del fet que m'acompanyés el meu fill, la segona cosa que m'ha encantat ha estat trobar-me l'Empar Moliner, de casualitat al guardaroba, acompanyada d'en Xavier Bonastre. Sé que a les persones famoses i/o conegudes per la seva feina o la seva presència mediàtica els empipa que papanates com jo vagin a atabalar-les constantment, i francament miro d'evitar-ho.
Però éssent com sóc un lletra-ferit i recalcitrant lector de diaris, no he pogut evitar anar a empipar l'Empar. Em declaro un devot admirador dels seus "Tovallons negres", a la contra de l'Ara, que llegeixo cada dia amb fruició, i sempre que puc, qualsevol altra intervenció seva a ràdio o tele (m'agrada seguir-la amb la Cópulo els caps de setmana a Catalunya Ràdio, i no em vaig perdre ni un capítol de la seva "road-TV movie" amb en Torrent, un altre ídol). I ella, que és tal com raja, quan l'he empaitat m'ha respost amb una cordialitat i afabilitat dignes d'admiració. L'Empar és tal com se la veu a la tele, se la sent a la ràdio o se la intueix en els seus articles: un tros de periodista i un tros de persona.
La tercera ha estat tornar a córrer una mitja després de gairebé vuit mesos (jo que n'he corregut més de 50...). Una lesió a la cadera dreta, que la meva físio diu que és una inflamació del soas il·líac (segur que és un malparit perquè fa molt temps que em fa la gitza -amb aital nom (parafrasejant l'Empar), no m'estranya gens-) m'ha impedit de començar l'any amb la clàssica i mítica mitja de Granollers, i tampoc vaig poder fer la mítica mitja de Barcelona -que corro cada any des d'en fa molts-, ni per descomptat la marató de Barcelona (que sí va correr l'Empar -per cert, el seu article de l'endemà sobre la cursa està cridat a esdevenir un clàssic del periodisme i esport-). Avui també he hagut de córrer dopat d'"Airtal" i "Ibuprofè", però l'incentiu de fer-ho amb l'Adrià m'ha fet oblidar tots els mals.
Hem planificat la cursa amb la intenció de fer un temps discret, al voltant de les dues hores, i l'Adrià ha estat increïble, a l'alçada de les circumstàncies, dosificant "comme il faut" i arribant a la línia de meta fresc com una rosa.
Ha estat un gran matí, que he rematat amb una gran victòria del meu peque en el seu partit de futbol.
Un diumenge d'aquells que et deixen bon gust de boca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada