Avui volia escriure sobre les eleccions britàniques i sobre el més que probable efecte boomerang del vot escocès, després del bany de realitat que va suposar el resultat del referéndum del setembre del 2014.
Però després de les notícies, una vegada més, sobre la persecusió sistemàtica a la llengua Catalana que s'està atiant des del poder de Castella, no em puc estar de deixar el SNP i la Nicola Sturgeon per a un altre dia (interessant història la d'aquesta política).
La notícia és tan surrealista, tan kafkiana que només es pot entendre per la voluntat d'anihilació sistemàtica del Català que té la Castella imperial. Espanya serà Castellana o no serà (si fins i tot aquest blog des del que escric el corregeix sistemàticament cada accent greu i cada expressió catalana que jo escric, i he estat incapaç de modificar-ne els paràmetres).
Que l'advogacia de l'Estat recorri el calendari de matriculacions del curs vinent al·legant que no es dóna la oportunitat de marcar una llengua vehicular diferent del Català és senzillament un acte de volguda confrontació, un acte vandàlic, innecessari, inútil i que reflexa que els seus impulsors no en tenen ni idea del que passa a Catalunya.
L'Oriol Junqueras ho exemplificava de forma brillant al Parlament: "un nen català que acaba l'escola primària parla el triple de llengues que qualsevol president de govern espanyol". El problema el posa qui, no podent imposar-se pels vots, ho vol fer sí o sí via sistema judicial (com si els jutges no tinguéssin ja prou feina).
Des d'Espanya tot està pensat per ser en Castellà. Qualsevol altra llengua és sinòmim de pèrdua de control, de pèrdua de poder. Qualsevol ferum de diferència, de particularitat, en els temps que córren és considerat un perill, un brot de sedició, una pedra a la sabata.
Castella se n'ha sortit molt bé amb el País Valencià (allò que els espanyols anomenen Comunidad Valenciana) on anys i anys d'extermini cultural que van culminar amb l'apagada de RTVV fa poc temps, han relegat el Valencià a una minoria estigmatitzada i sense veu. A Galicia encara ho van fer més bé, tant, que s'han carregat un idioma i l'han convertit en un dialecte del Castellà amb cantarella.
A Aragó, els Castellans ho han fet tan i tan bé que fins hi tot han estat capaços, sense que hi hagués una condemna per genocidi, de rebatejar el Català com a "lapao" ( no és fantàstic?), i a Euskadi, mentre no els toquin els....furs i la hisenda foral, la qüestió de la llengua, que no parla ni el "Tato", és merament simbòlica i els importa tres bledes (la pel·lícula "8 apellidos vascos" n'és un exemple extraordinari).
Només hi ha Catalunya que se li resisteix ara i sempre a l'invasor. I això, això, no ho poden suportar. Els fa bullir la sang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada