Hem començat l'any de la mateixa manera que vam acabar l'any 2014: amb la sensació de no ser capaços d'atrapar tot allò que succeeix al nostre voltant i amb un regust més aviat agre en els esdeveniments que es produeixen tant a casa nostre com al nostre entorn més proper.
El món digital i la immediatesa amb la que circulen tant informació contrasada com rumors no paren de bombardejar-nos (he rebut per diversos mitjans el hashtag del moment #jesuischarlie). La "cosa" va tan de pressa, que fins i tot el "Je suis Charlie" te ja la seva pròpia entrada a la Wikipedia, 5 dies després del repugnant atemptat. Impressionant!
"Je suis Charlie" (French pronunciation: [ʒə sɥi ʃaʁ.li], French for "I am Charlie") is a slogan adopted by supporters of free speech and freedom of expression after the 7 January 2015 massacre in which 12 people were killed at the offices of the satirical newspaper Charlie Hebdo in Paris, France. It identifies a speaker or supporter with those who were killed at the Charlie Hebdo shooting, and by extension, a supporter of freedom of speech and resistance to armed threats. Some journalists embraced the expression as a rallying cry for the freedom of self-expression.[1]
The slogan was first used on Twitter and spread to the Internet at large. The website of Charlie Hebdo went offline shortly after the shooting, and when it returned it bore the legend Je suis Charlie on a black background.[2] The statement was used as the hashtag #jesuischarlie and #iamcharlie[3] on Twitter,[4] as computer printed or hand-made placards and stickers, and displayed on mobile phones at vigils, and on many websites, particularly media sites.
Two days after the attack, the slogan had become one of the most popular hashtags in Twitter history.[5]
Aquí a casa nostra però, ens entestem a mirar-nos el melic i a fer tombs i més tombs sense ser capaços d'avançar. Darrerament he pensat molt en una de les poques comparacions afortunades amb que ens ha regalat la mai prou valorada musa de la dreta catalana, Alicia, pels amics i seguidors, quan afirma que la política catalana s'assembla a la pel·lícula "El dia de la marmota" en que Bill Murray està atrapat en el temps i quan es torna a despertar sempre és el mateix dia. Per una vegada, només per una vegada, i sense que serveixi de precedent, li he de donar la raó.
En aquest sentit, hi ha dos temes que em provoquen des de fa dies un estat general d'estupefacció, de cansament, d'avorriment, de fastigueix.., fins l'extrem de fer-me canviar d'emissora quan en parlen o de passar pàgina dels diaris sense parar-hi atenció. Haureu endevinat que un d'ells és el famós "Procés", a aquestes alçades de la pel·lícula, mig mort i enterrat. Només a Catalunya podia passar quelcom semblant. El dia 9 de novembre de 2014, 2.350.000 persones surten a defensar un dret fonamental, desafiant les prohibicions de l'Estat, i el dia 12 de gener de 2015, gairebé dos mesos després, els màxims representants dels dos principals partits amb representació al Parlament de Catalunya, s'entesten en fer el ridícul en un espectable lamentable de personalismes, tacticisme, curterminisme i política de curta volada. No sé si això ha matat el "Procés", però el que és segur és que l'ha ferit de forma considerable i que el que estem veient és un gran incentiu per no anar mai més a votar. Vergonya aliena.
I el segon..., ai las el segon! No podia ser altre que el Barça. Aquesta altra gran font de vergonya col·lectiva per molts Catalans. Em costa creure que l'espècie "Sapiens Sapiens" a la que pertenyem (cada vegada penso més en Darwin i a on es va equivocar en postular sobre l'evolució) pugui també actuar d'aquesta manera. Cert és que els mitjans de comunicació han de parlar d'alguna cosa cada dia i que l'espectre noticiable no dóna per a més, i -en conseqüència- segurament són responsables en grau superlatiu de la corrua de rumors, contra-rumors, anàlisi de gestualitats, suports, detraccions, declaracions, contra-declaracions i baixeses diverses. Però els darrers esdeveniments em superen tant que quedo vermell només de sentir-ne un resum. Vergonya aliena.
He decidit començar l'any prescindint dels polítics i dels Barça (de futbol, només, que el bàsket i el futbol sala "c'est tout à fait une autre chose"), i la veritat és que des de fa uns dies em sento molt més bé.....Continuarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada