Fer crítica literària pot ser terriblement fàcil o extraordinàriament difícil, en funció de la perspectiva que es vulgui donar i del sentit de la crítica. En aquest blog no pretenc altra cosa que expressar opinions personals modestes i el màxim d'objectives sobre textes i músiques que m'han arribat a les mans i que he tingut l'ocasió de llegir o sentir.
Vaig llegir "L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra" (La Campanya 2012) quan s'acabava d'estrenar la pel·lícula a Suècia i ja havíen passat els "furors" literaris de la introducció d'aquest llibre. Sense ànims de fer apriorismes (intento sempre guardar l'objectivitat com a norma, precisament per tal de poder gaudir de forma més neta dels llibres que llegeixo), el mateix tìtol ja em predisposava més aviat negativament. Quan més tard vaig saber que el mateix autor havia escrit un altre "best-seller" amb el títol "L'analfabeta que va salvar el món", tenia meridianament clar que el llibre no m'agradaria. Confesso que és la primera vegada que faig una aposta personal tan forta abans de llegir un llibre i que em feia por que aquesta predisposició em condicionés negativament a l'hora de llegir la novel·la.
Però no ha calgut. Jonasson és transparent des de la primera página. El capítol zero ja anticipa que el llibre és conceptualment molt fluix i poc versemblant. Els avis de 100 anys no estan ni "de llet" ni en forma com per escapar-se amb sabatilles d'una residència d'avis. La manca de versemblança del començament del llibre ja condiciona, des del meu punt de vista, tot el que vindrà després.
I efectivament, el nexe argumental és tan estratosfèricament pobre que l'autor ha de recórrer a l'astúcia literària de rescriure la Història del Segle XX per omplir de contingut les 411 pàgines que té l'edició de butxaca del llibre.
"L'avi que es va escapar..." és un llibre argumentalmet molt fluix (res a veure amb la trilogia "Milenium" de Stieg Larsson per posar un exemple). De fet, la trama de la fugida de la residència d'avis i de les peripècies en les que es troba inmers el senyor Allan Karlsonn ocuparien escassament 50 pàgines del llibre (i això posant molta palla i donat molta vida als personatges secundaris). L'autor utilitza aquesta "petita" història (conceptualment) per navegar per la Història del Segle XX de la mà del seu protagonista, que resulta que per una concatenació de casualitats coneix (i salva la vida) a Francisco Franco durant la Guerra Civil espanyola, ajuda a "inventar" la bomba atòmica i es fa amic del president dels Estats Units Truman, coneix i sopa amb Stalin, Mao Tse, Kim Il Sung, i salva la vida a Winston Churchill.
La història és tan inversemblant que hom se la pren més com una broma que com una novel·la. El que em resulta sorprenent, fascinant i màgic és que hi hagi tanta gent addicta a aquest autor i a les seves -dues- novel·les, així com a la pel·lícula. En el cas de les "sombres de Grey" ho puc entendre per allò de la líbido i del pessigolleix a l'entrecuix, però en el cas de Jonasson, no hi trobo cap justificació. Aquesta és la màgia i la grandesa del món en el que vivim. 10 milions de lectors satisfets segurament no poden estar equivocants, i malgrat tot, trobo que "L'avi de 100 anys ...." és una de les pitjors novel·les que he llegit en els últims, com a mínim, 5 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada