dissabte, 13 de setembre del 2014

11/09/2014: Jo vaig ser-hi (I)

Ahir va ser un dia excepcional. De pell de gallina i llàgrima recurrent als ulls. Vaig estar emocionat des de les 10 del matí fins a les 10 del vespre, i això en mi, no és gens fàcil. Més enllà del meu casament, del naixement dels meus dos fills i de la mort del meu pare no recordo res d'igual.

Hi ha pocs esdeveniments que puguin ser constitutius de quelcom tan excepcional com el d'estar formant part  de la Història (en majúscules).


Ahir uns quants, molts, sense entrar en guerra de xifres, i amb permís de la Sánchez-Camacho,  vam ser part de la Història (en majúscules). Repeteixo, ahir 11 de Setembre de 2014, un col·lectiu molt nombrós del poble de Catalunya, transversal, interracial i interlingüístic, va passar a formar part d'allò que d'aquí a uns quants anys (pocs, segurament) formarà part dels grans esdeveniments de l'Europa del Segle XXI. La manifestació més gran de la Història d'Europa. Pacífica, democràtica, festiva, reivindicativa, plural i oberta, diguin el que diguin la Caverna i el Govern Espanyol.

Com a Català, com a ciutadà, com a persona en un lloc i en un moment de la Història en majúscules, ahir vam fer part de quelcom molt i molt gran. Parafrassejant l'ambaixador dels Estats Units a Espanya (en un altre contexte fa uns quants mesos), és un privilegi ser viu en moments tant apassionants del món que ens ha tocat viure.



Ahir uns quants ciutadans -tax payers, com diuen els anglosaxons-, 1.800.000 persones segons la Guàrdia Urbana de Barcelona (difícil de creure, siguem objectius...), 550.000 persones segons la Delegació del Govern Espanyol (encara més difícil de cruere...) i 3.500 persones segons la Carme Chacón i l'Alicia Sánchez-Camacho (xist del Polònia!!!!) es van reunir pacíficament per formar una "V"gegant entre la Gran Via i la Diagonal de Barcelona i reivindicar el dret de votar (cert que els que eren allà volien més la independència que no pas votar, però això no deslegitima en absolut l'esdeveniment).


Amb tots els "peròs" que calguin -i jo sóc molt crític per natura-, la concentració va ser un èxit. Les paraules de la Dolores de Cospedal, invocant el totalitarisme no se les creu ni el seu ex-marit. A Espanya no ho podran reconèixer mai, però allò d'ahir va ser una eclosió de democràcia i festa. Un prodigi d'organització (em trec el barret davant l'ANC, especialment quan a la nit a la tele vaig poder veure que -efectivament- la disciplina dels que anaven grocs i dels que anaven vermells va aconseguir que des del Cel, Déu Nostre Senyor pogués veure una gran senyera en forma de "V" baixa que omplia 11 kilòmetres de la ciutat de Barcelona).


Jo hi vaig ser i passi el que passi, ho explicarem als nostres néts. Amb els meus amics, amb la meva família, amb els que no van poder ser-hi, com la meva mare, però que hi eren en sentiment, en ànima. No sé si erem un milió vuit-cents, segurament no (entre d'altres coses perquè és impossible inquibir tantes persones en 200.000 metres quadrats), però eren més que en qualsevol altre demostració de voluntants que mai s'hagi produït a la Unió Europea.


 I n'han pres nota, encara que s'ho amaguin. Explicarem que malgrat el "cas Pujol", malgrat la despreciable corrupció, malgrat el despreciable Moragas i la més despreciable Victoria Álvarez, manipulada per un plat de llenties, malgrat la guerra bruta, malgrat el Monego, malgrat els cors dels Catalans que seran transplantats als Andalusos (en una demostració de mesquindat que passarà a formar part dels anals de l'estultícia), malgrat les ganes de separar que tenen els que es consideren els nostres adversaris (jo no els hi compto), una part molt significativa del poble de Catalunya, sense complexes, sense por, sense Putes i sense Ramonetes es va pronunciar per la votació. Esviaixada, certament, perquè els que hi eren tenen clar el sentit del seu vot (SI/SI), però clarament prou important per ser escoltada.


En paraules d'un íntim amic força descregut (votant Convergent, potser ex-votant Convergent) en un WhatsApp de darrera hora: "Orgullós de ser part d'aquet Poble". Doncs SÍ. Sentit d'orgull. D'excitació per un Projecte engrescador. Malgrat els malgrats i assumint totes les dificultats que la realitat i els adversaris ens posaran per davant.


Orgullós de poder dir, i compartir amb els meus "Jo vaig ser-hi". Vaig ser-hi al 2011 a Barcelona (gran), al 2012 a Barcelona (immens i inesperat), al 2013 (Via Catalana, gegant, grandiós, apoteòsic, global). El 2014 és la constatació que la voluntat d'un poble incomprés no s'arrunça amb facilitat, malgrat tots els malgrats.


Ahir vaig tenir clar que, passi el que passi, hem començat a formar part de la Història. Ara ja només és una qüestió de temps i de paciència, perquè les bases són prou sòlides com per a afirmar que l'anomenat Procés té difícilment marxa enrrere.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada