Gallardón: crònica d'una mort anunciada

Per fi un acte de coherècia! En Gallardón plega, i no només de ministre, sino també de la política. És una bona notícia, en majúscules.

Ho és en sí mateixa perquè tenir una persona de l'Opus Dei, més reaccionària que el reaccionari Rouco Varela (aquell que en Lluís Llach diu amb bon criteri que té l'ànima negra), en un ministeri tan sensible com el de Justícia és altament perillós.


No es pot fer cas als cardenals i servir el poble al mateix temps, senzillament perquè els seus interessos solen ser contraposats, en el millor dels casos.


Gallardón -ho he escrit en aquest blog en més d'una ocasió, ha estat una gran decepció-. Un home que en época del senyor Fraga Iribarne semblava oberturista, però que era un pur miratge. Gallardón ha acabat aflorant el seu veritable carácter: el d'un reaccionari (repeteixo) amagat sota una pell de xai.


Avui, després d'anunciar la seva dimissió, l'Alfonso Alonso, portanveu del PP, parlava de la seva brillant carrera. Home, posar-se més de la meitat de l'Estat Espanyol en contra en un tema tan sensible com el de l'abortament, aconseguir posar d'acord tot el món judicial en la inoportunitat de l'increment de taxes judicials, i arruinar (en la seva época d'alcalde) la ciutat de Madrid -ciutat, no concepte-, són efectivament gestes difícilment imitables, fins i tot per a un membre de l'Opus Dei.


Gallardón està políticament amortitzat. Ho sap i per això plega de tot, fins i tot abandona l'acta de diputat. Al menys en això és conseqüent (ho celebro i el felicito per la coherència). Potser l'han obligat, però no ho crec. Ho fa desencantat i decebut. Se l'han cruspit. L'home que aspirava a ser president de govern ha acabat amortitzat per alinear-se amb la Conferència Episcopal en un tema sensible en el que s'ha remenat allò que ja estava bé (i que -recordem-ho- no obligava a abortar ningú). Un principi que fins i tot el meu fill petit entén és que quan quelcom funciona: melhor no meneallo. En Gallardón ha comès un error de presumció, gairebé de principiant.


I això Rajoy, com a bon gallec, ho té més clar que l'aigua. És la primera vegada en mesos que li sento dir quelcom intel·ligent: "no puc tirar endavant una llei que el proper govern entrant abolirà al cap de cinc minuts d'haver pres possessió". Té raó, i a més a més fa càlculs electorals i sap que els vots que perd pel costat de la dreta més radical, els guanyarà de sectors més moderats que podrien passar-se a la Rosa Díez o a als Ciudadanos.


Gallardón és el gladiador sacrificat del PP. La jugada de Rajoy és astuta i hàbil. Sap que té massa fronts oberts com per a afegir-ne un de més, de forma innecessària, tan sols "por un puñado de votos de la extrema derecha". Al final, gràcies a Déu (i no pretenc ser irrespectuós en un tema tan sensible), s'ha imposat, per una vegada, el seny i el sentit comú.


Fóra bo que aquest mateix seny s'apliqués en altres àmbits... Però pel que sembla això només passa al Regne Unit.